Tot i que la gent diu no tenir fe, en tenen molta. I no em refereixo ara a Déu, sinó a una serie d’invents, com aquelles polseres de coure que ho curaven tot. Recordo que algunes de les persones que les portaven deien que els hi servia i que estaven millor. Es van arribar a vendre a les farmàcies, fent més creïble l’invent. Qui de la meva època no en va portar una? Coneixia electricistes que duien un cable gruixut i que deien que funcionava millor ja que era coure vell pel qual la corrent hi havia passat. Crec que aquella polsera a algú li deuria funcionar. Vaig conèixer alguns metges que en portaven, i quan els hi vaig preguntar em van dir que ho feien per experimentar. Aquelles polseres de coure havien incorporar un parell d’imants, eren magnètiques. Estaven ben dissenyades i eren elegants. Alguns personatges famosos en portaven, deien que si en portava una el rei. El que tenia de bo és que no tenia contraindicacions i la podia fer servir tothom. També recordo haver vist creus i talismans amb pedres esotèriques. Si funcionen o no, no ho sé, però bonics ho són.
També vaig conèixer el Jaume, que amb una oració feia caure les berrugues. Vivia a l’Argilaga, i li deien Jaumet. Realment es deia Josep Maria Brulles, però com que son pare es deia Jaume tothom li deia Jaumet. Era un home molt servicial. Cada dia, acabada la seva feina, venia a Casa Boada on quedava amb altres per anar cap a l’Argilaga. S’esperava al bar i era amic del meu pare. Era una persona de casa, hi havia vegades que ens baixava figues amb un cistell, que després li tornàvem.
El Llampec era dels Pallaresos, es deia Siscu Salvat Salvat. Recordo un dia que feia un gran aiguat i jo li vag dir si volia esperar-se al bar però ell va demostrar ser molt valent, va agafar la moto i va arribar als Pallaresos. El Llampec havia guarit gent important de Tarragona, i algun cop havia curat algú a Casa Boada. El Llampec curava l’espatllat i tenia bastanta clientela, tot i que amb això no es feia ric. La gent li donava la voluntat. Avui podríem dir que el Llampec era un fisioterapeuta autodidacte ja que feia fer estiraments i d’altres maniobres. El Llampec, va deixar de treballar de peó a les carreteres de la Diputació, on estava amb el Jaumet, per entrar a treballar a la Coca-cola.
Recordo a la meva àvia, Virgínia Castellnou Ferrando, que es curava ella sola. Va morir molt gran i només a anava a la farmàcia a comprar Aigua de Carme, en la que hi tenia una fe infinita. Tampoc va anar mai al dentista. Ja de gran, quan li van començar a bellugar les dents ella se les treia. Ella era molt aficionada a les herbes medicinals, feia els seus preparats i recordo que gairebé tots tenien un regust amargant. Les herbes les anava a buscar sobretot a la muntanya de les Creus, a tocar del poble de Mont-roig. L’herba que si que m’agradava era la farigola, encara ara m’agrada menjar-ne sopes.
L’«hongo», l’anomenàvem així, era un bolet que es va posar de moda tenir en un pot de vidre amb aigua. A mi me’n va regalar un el senyor Luna, el brigada-director de la banda de Cornetes i tambors del Regiment Badajoz 26. Jo no el vaig tastar mai ja que l’aigua aquella era viscosa i semblava podrida. Em feia fàstic tot plegat, però segur que molt gent gran de l’època els va tastar, ja que van tenir molt d’èxit.
Es van vendre també infinitat de gerros d’aigua amb imants, que convertien l’aigua en aigua guaridora magnètica. Recordo que van acabar sortint uns imants que es posaven al tub de la cafetera i no calia netejar tant. El filtre de resines era una espècia d’imant que absorbia la calç i s’havia de netejar amb sal. Jo vaig provar això dels imants i realment va ser màgic ja que em vaig oblidar de la sal i no s’hi va fer calç a l’aigua, ni brutícia, ni es feia malbé. Ho venien a les ferreteries.
Diuen que la fe mou muntanyes. Jo el que vaig veure al meu poble, Nulles, com la fe movia una taula, be de fet era una tauleta. Ho vaig veure forces cops ja que soc fill de Nulles. La Taula de Nulles va durar una bona temporada. El poble s’omplia de gent vinguda de diversos llocs, alguns de Barcelona. Un cop autocar va haver de marxar sense poder veure la taula, però no sense haver dinat... Els restaurants de Valls s’omplien quan acabava l’espectacle de la Taula de Nulles. Va tenir un èxit sense precedents i l’any 1975 va ser molt bo per al poble.
Hi va haver diumenges que va haver d’anar la Guàrdia Civil a Nulles per regular el trànsit ja que hi havien aglomeracions de cotxes. Al cafè hi havia totes les autoritats, i l’alcalde Calaf. Això ho van descobrir a Porrera on hi havia un home que tenia una taula. La van fer anar en professó fent-la bellugar des de l’ajuntament fins al cafè. Van crear una llegenda d’un peculiar fuster que tenia un noguer on hi va caure un llamp de nit i d’aquell arbre van fer la taula de Nulles, que era màgica.
Recordo que un firaire volia endur-se la taula de fira en fira per fer pagar per veure-la, però finalment van arribar uns parapsicòlegs i van descobrir que hi havia trampa i que la taula no era màgica. Van tirar talc a la taula i van detectar que n’hi havia un que tocava la taula. Com tot a la vida és així, les coses et fan il•lusió però sempre surt algú que te la treu. A Nulles la Taula li donava vida, fins que van sortir uns savis parapsicòlegs que van dir que no hi creien. La gent de Nulles no ens ho creiem això de la Taula però ens va anar molt bé ja que el poble estava animat i els del cafè feien l’agost. Els diners recaptats van servir per pagar la piscina municipal, la pista de tennis i arreglar les restes del castell.
Al principi el capellà de Nulles era reticent a la taula de Nulles, ja que no volia que l’emboliquessin amb una cosa que podia ser obra del dimoni. Mn. Salvador Riba, que havia nascut a Mont-roig, era un capellà bastant modern ja que l’orquestra que anava al poble després tocava a l’ofici de l’església, i hi havia capellans de pobles que no deixaven tocar a l’ofici l’orquestra que havia tocar al ball de festa major. Mn. Riba no era d’aquests. De totes maneres va ser Mossèn Esplugues, aficionat a la parapsicologia, qui va fer veure a Mn. Riba que la Taula de Nulles era pur il·lusionisme, i que no calia patir per res.
