La mili era el malson dels joves. Els sortejaven per anar a fer el servei militar i la por era que els destinessin a l’Àfrica. Ciutats com Ceuta o Melilla estaven molt lluny i feia peresa deixar els pares, la família, els amics.
Per evitar tot això una opció bastant estesa era la de fer-se voluntari, fet que suposava una mili més llarga però en la qual podies escollir destinació. És el que vaig fer, per això vaig fer el servei militar a Tarragona, i amb un passi per poder anar a dormir a casa.
Quan va arribar el dia d’entrar a la caserna vaig fixar-me en diferents tipus de gent. Els uns hi anaven contents, ja que els agradaven les armes, i els altres, doncs, hi anàvem perquè era obligatori.
D’armes no en vaig aprendre gaire, però de desfilar me’n vaig fer un tip. Si ens hagués tocat entrar en guerra amb aquell material obsolet qui sap el que hauria passat.
La primera cosa que ens feien als reclutes era tallar-nos el cabell sense pietat, i a mesura que anàvem passant et donaven l’uniforme que ens havíem de posar. L’altre pas era el de la instrucció, i se n’acostumaven a encarregat un tinent, un caporal i diversos soldats auxiliars.
La instrucció consistia bàsicament en aprendre a desfilar, conèixer les armes i el fusell Mauser que teníem. Recordo que el primer tinent va ser el senyor Ruiz, un madrileny castís que dia sí dia també ens repetia a frase «un hombre sin vicios es como un jardín sin flores».
El tinent Ruiz era infinitament simpàtic i vestia impecable. Quan saludava donava un fort i sonor cop amb el taló. Però tenia un caporal primer que l’ajudava, i que quan el tinent no hi era aprofitava per fer de les seves i amargar-nos la vida, com si tingués gelosia dels soldats.
Era inculte i xalava fastiguejant-nos. Aquest militar a qui tothom coneixia com a «Drácula» era la part dolenta de la pel·lícula. Quan va marxar el tinent Ruiz el va substituir el senyor Carlos Membribe Garcia, una persona molt llesta i, per tant, correcta.
Amb mi es va portar molt bé i quan vaig acabar el servei militar sempre que venia a Tarragona em venia a veure a Casa Boada, ja que com que el van ascendir a coronel treballava lluny. Recordo que sovint em preguntava per dos soldats de la meva lleva, amb qui vaig fer amistat, l’un era el Batet i l’altre el Jaume Pijuan, de la Fleca i pastisseria J. Pijuan del carrer de la Nau, que va funcionar entre 1895 i 2018. Tots tres fèiem d’auxiliars instructors, cosa que suposava caminar molts quilòmetres.
Així va passar el període més dur de la meva mili, fins que em va tocar jurar bandera, anar a Sant Climent Sescebes i vaig passar a ser soldat i entrar a la «Banda de música de la Agrupación de Infantería Badajoz 26».
Abans de la música em van enviar a Sant Climent Sescebes a fer d’auxiliar d’instructor per indicació del coronel José Artero Soteras, que va pensar que allò era el millor per a naltros. Allí tots pensaven per tu.
La instrucció va resultar molt més dura que a Tarragona, amb tancs de veritat, infinitat d’armes i marxes llargues. Allí vaig tornar a coincidir amb el tinent Carlos Membribe. Ja a Tarragona, el tinent Membribe, que ja s’havia adonat que no estàvem massa pel tema militar, ens va dir: «mireu, això d’auxiliar instructor és fer la instrucció una altra vegada l’únic que a la instrucció vas aprendre’n i ara vas de veterà, però els quilòmetres són els mateixos.
Sereu instructors i us cansareu, i jo el que puc fer és buscar-vos una cosa bona». I efectivament va ser molt bo. Al Batet se’l va quedar d’assistent personal, al Pijuan el va posar a les oficines i a mi volia fer-me caporal. Però tocava fer gimnàstica, i jo vaig preferir entrar a la banda de música.
Em va dir que a la banda de música no podria ser caporal, ja que la música militar és un altre món i allí calia fer unes oposicions. Però jo l’únic que volia era deixar de fer instrucció.
Acabada la instrucció a Sant Climent Sescebes va començar la vida de caserna: guàrdies, cuines, higienes i d’altres feines. Aleshores era qüestió de trobar algun amagatall, que normalment consistia en fer un ofici. Pintors, mecànics, fusters, electricistes, músics, el carter... eren bons llocs, tot i que el que vivia millor era el lleter, que repartia la llet a dojo de la granja que hi havia a la caserna.
Anava amb una moto amb carro i vestit de paisà, ja que un soldat no podia fer de lleter. Portava la llet a les cases particulars dels comandaments: a les Cases dels Militars de l’avinguda Catalunya i de davant de la presó.
Al lleter ja el coneixia d’abans del servei militar i amb ell vaig mantenir l’amistat tota la vida, era el Ramon Coll Guasch, vallenc que va arribar a tenir cinc botigues de teixits a Tarragona. Va ser un personatge molt aficionat a col·leccionar postals de Tarragona, i va ser client de Casa Boada fins a l’any 2012, quan va morir amb només 72 anys.
Aquell dia va venir al bar a esmorzar, després va anar al Petit Tarraco a fer l’aperitiu. D’allí va anar a agafar el cotxe per tancar-lo a casa seva (vivia molt a prop) i el van trobar mort a l’entrada del garatge, dins del cotxe.
A la banda de música l’ambient era molt agradable, ja que la majoria eren valencians. Menys el senyor Mundín que era d’Estela i el mestre Javier Yoldi que era de Logroño gairebé tots parlàvem català. Normalment parlàvem en català, tot i que quan venia algú de fora ho fèiem en castellà.
El director era Francesc Escolà Balagueró, que era germà del conegut cantant d’Artesa de Segre Dodó Escolà. Recordo que el Francesc Escolà i el Carlos Membribe jugaven a futbol, i que el Francesc Escolà coneixia a l’arquebisbe Josep Pont i Gol.
Amb la banda de música militar vam anar a tocar davant de la porta de la casa de l’arquebisbe, a Bellpuig d’Urgell, i entre les peces vam tocar alguna sardana. La gent va quedar parada, ja que el director va aixecar la batuta i va dir ben fort: «La Santa Espina!», i quan la vam acabar de tocar van aplaudir molt. Recordo que entre els assistents hi va haver una persona que no va aplaudir, era el sergent de la Guàrdia Civil.
Un dels músics que també va venir aquell dia a Bellpuig d’Urgell era el senyor Carlos Conde, d’Amposta, que anys després formaria part de la xaranga L’Alegria d’Amposta. La banda militar va tenir molt a veure en la popularització de l’Amparito Roca en les festes de Santa Tecla, així com després la xaranga l’Alegria i la Banda Ciutat de Tarragona.
El compositor de l’Amparito Roca era el mestre Jaume Teixidor Dalmau, que també era músic militar. Era una peça que quan el mestre Arnau va rellevar com a sotsdirector de la banda militar el mestre Javier Yoldi, es va començar a tocar molt.
En aquell moment l’Amparito Roca va passar al davant del Paquito Chocolatero. Jo vaig tocar amb el mestre Yoldi, però també vaig conèixer el mestre Arnau, que em va regalar un bombardí que havia pertanyut a l’antiga banda militar de Tarragona i havien donat de baixa.
Casa Boada sempre va ser molt coneguda en la caserna militar de Tarragona, ja que en aquella època hi havia pocs bars a la zona i els nostres clients principals va arribar a ser els soldats.
A la caserna també hi vaig fer algunes actuacions com a il·lusionista, el 1960 amb el nom artístic de Dr. Boada, compartint cartell amb artistes com Dodó Escolà i la triomfadora del festival de Benidorm Mari Carmen, i el 1961 amb el grup BOPASA compartint cartell amb el ballarí Antonio Torres, entre d’altres.
Referent a l’escrit de la setmana passada, per un error nostre, hi surt una data equivocada: 1856-1935 correspon al meu besavi Salvador Boada Mañé, que no vaig conèixer. En canvi, el meu avi Eduard Boada Pallarés va néixer el 1882 a Nulles i va morir el 1965 a Tarragona.
