Maria Roqué i Barriach
Amb la derrota de la República espanyola i la Generalitat de Catalunya, Mèxic va esdevenir l’horitzó desitjat per milers d’exiliats republicans i un referent segur d’acolliment, llibertat i possibilitats de prosperitat per començar una vida nova. Entre els vençuts que s’hi establiren n’hi havia també de procedents de Tarragona, com ara Maria Roqué i Barriach.
El seu pare era el filador tèxtil Salvador Roqué i Prat, nascut el 6 de juliol de 1900 a La Mambla d’Orís (Osona), membre del PSUC i de la UGT, sindicat pel qual s’establí a Ripoll. Salvador es casà amb Joaquima Barriach i Tell, natural de Constantí, on nasqué el 23 de desembre de 1899, la qual morí a Mèxic DF, el 4 de març de 1973.
La seva filla Maria va néixer a Tarragona, el 13 d’agost de 1920, i fou filadora i mecanògrafa de professió. Residint a Ripoll amb els pares i germans, on la mare treballava a la Casa Vallvé, el 1933 s’afilià a les Joventuts Socialistes i a la UGT. De ben joveneta afermà els seus principis comunistes a l’entorn del PSUC i treballà al departament d’Obres Públiques de la capital ripollesa durant la guerra, amb el tarragoní Miquel Valdès de conseller, entre altres, i en una fàbrica tèxtil a Barcelona. Amb la caiguda de Catalunya, el 4 de febrer de 1939 passà la frontera per Cervera de la Marenda (Rosselló), i s’establí amb la família a Salses, el primer poble català pel nord. A bord del vaixell Sinaia s’embarcà a Seta, el 26 de maig de 1939, amb els pares i els germà petit Josep, de 16 anys, i arribà al port de Veracruz (Mèxic), el 13 de juny següent.
Mèxic, Trostki i un poeta peruà
Al país d’acollida entrà a militar al Partido Comunista Mexicano (PCM) i és aquí on va conèixer Genaro Carnero-Checa, un exiliat i revolucionari peruà, deu anys més gran que ella.
De seguida es casaren i el 1941 ja hi va néixer el seu fill Genaro Carnero Roqué, periodista, poeta destacat i gestor cultural, que sempre es definí com a «fill de l’exili», que estudiarà a la URSS i que, durant onze anys, dirigirà l’oficina de la Unesco a Mèxic. El seu pare i marit de Maria, Genaro Carnero-Checa, després del seu pas per l’Equador i per Panamà, havia arribat a Mèxic expulsat del Perú per militar al grup revolucionari Vanguardia, del qual dirigia el portaveu clandestí Hoz y Martillo.
El PCM coneixerà diverses escissions al llarg de la història i es veurà immers en la lluita caïnita, pròpia de l’època, entre stalinistes i trosquistes. El matrimoni Roqué-Carnero serà sempre fidel als postulats més ortodoxos de la URSS i farà costat en tot moment al bloc de països de l’est. Es dona la circumstància que Lev Trotsky havia estat acollit al país asteca gràcies a les gestions de l’editor català exiliat Bartomeu Costa-Amic, antic membre del POUM. El dirigent rus va tenir com a metge de capçalera el també exiliat català Wenceslau Dutrem i fou també un altre català, Ramon Mercader, qui va assassinar-lo a la ciutat de Mèxic, a cops de piolet, després d’haver-se’n guanyat la confiança, el 21 d’agost de 1940.
Maruja Roqué, peruana de Tarragona
El matrimoni catalano-peruà d’exiliats, amb el fill, es traslladaren al Perú el 1946. En aquest país, la tarragonina veié com el nom originari de Maria es convertia en Maruja en l’ús quotidià de la nova terra d’acollida i com al seu propi cognom es feia imprescindible d’afegir-hi els del seu marit: Maruja Roqué de Carnero-Checa.
Ella ajudà Genaro Carnero en la iniciativa periodística del Semanario Peruano (1948-1958) que aquest dirigia, però la línia comunista de la publicació i la progressiva repressió governamental contra aquesta ideologia forçà el matrimoni a refugiar-se a Mèxic. Però aviat retornen novament al Perú i és en aquesta dècada on intensifiquen les relacions tant amb la URSS com amb el règim de Corea del Nord. El 1960, Maria Roqué és secretaria de la revista Federación i, el 1962, el govern soviètic convida una delegació peruana a visitar el país.
La tarragonina hi viatja al costat del sacerdot catòlic Salomón Bolo Hidalgo, president del Frente de Liberación Nacional, partit marxista fundat pel marit de la tarragonina i pel general César Pando Egúsquiza, i també amb Genaro Ledesma, un dels referents històrics de l’esquerra peruana. Ja a Lima, editorial Siglo XX li publica el llibre Una misión de paz y amistad.
Maria Roqué, l’ortodòxia comunista
La seva militància comunista pública fa que sigui espiada pels serveis d’intel·ligència dels Estats Units, preocupats per la penetració del comunisme a l’Amèrica llatina, vigilància que s’estén a altres persones de la mateixa ideologia, entre les quals el marit Genaro Carnero i els també escriptors peruans Manuel Scorza, Manuel Beltroy, César Calvo, Alejandro Romualdo i Héctor Béjar, ex ministre d’Exteriors i fundador del grup guerriller Ejército de Liberación Nacional.
Fins i tot, en algun document, la tarragonina és esmentada com a peruana a sou del règim de Fidel Castro. El 1970, el matrimoni Roqué-Carnero funda l’Instituto Cultural y de Amistad Peruano-Coreano, per enfortir l’amistat entre els dos països, però, fonamentalment, per difondre l’ideari comunista i, alhora, contribuir a combatre l’aïllament internacional de la República Popular Democràtica de Corea, generalment anomenada Corea del Nord, i del llavors president Kim Il Sung, líder fundacional del nou estat nascut el 1948 i fins a la seva mort el 1994, d’on és considerat oficialment el «líder etern».
El 1966, Roqué es presenta a les eleccions municipals a Lima, amb el Frente de Liberación
El 1973 visita per primer cop aquest país asiàtic, viatge que repetirà en altres ocasions i que li permetrà de conèixer personalment el líder nord-coreà, com farà també el seu marit Genaro. Aquest, el 1975 publica al Perú un llibre de propaganda de Corea del Nord titulat Corea, arroz y acero i, dos anys després a Mèxic, la biografia Kim Il Sung, una vida al servicio del socialismo, que serà traduïda a l’anglès, francès, rus, japonès, xines i coreà. El 1982, amb motiu del setantè aniversari del naixement del líder nord-coreà, la comunista tarragonina va escriure’n el llibre commemoratiu titulat The 70th Spring (Les 70 primaveres), que, el 1986, va aparèixer en anglès a Pyongyang, editat per la casa de llengües estrangeres de l’estat nord-coreà.
Completava així el perfil biogràfic de Kim Il Sung que ja havia començat el seu marit, mort a la Ciutat de Mèxic el 1980. Genaro Carnero havia guanyat el premi nacional de periodisme del Perú, el 1964, amb l’obra La acción escrita, sobre el periodista José Carlos Mariátegui, segurament el pensador marxista més influent de tota l’Amèrica llatina.
Maria Roqué i Barriach, nascuda a Tarragona el 1920, va morir a Mèxic DF, als 83 anys, el 2003
Cinc anys després, va obtenir el Premi Mundial de Periodisme concedit per l’Organització Internacional de Periodistes i, el 1979, la Medalla Julius Fučík atorgada també per la mateixa organització.
Antic secretari general de la Federació Llatinoamericana de Periodistes des de la seva fundació el 1976, amb seu a Mèxic, era també autor de Lenin periodista (1970), entre altres obres de poesia, memòries i assaig polític. Al llarg de la seva agitada vida havia patit cinc deportacions, una vintena de detencions i tres exilis a Mèxic, a causa de la seva militància comunista activa.
Consellera municipal de Lima
El 1966, ja naturalitzada peruana, Maria Roqué es presenta a les eleccions municipals a Lima, a les llistes del Frente de Liberación, hi surt escollida consellera i resta a l’oposició.
A nivell nacional les dones hi havien obtingut el dret a vot el 7 de setembre de 1955, durant el govern del general Manuel A.Odría, de manera que el Perú esdevingué el penúltim país d’Amèrica del Sud a establir el sufragi femení.
A la institució municipal de la capital peruana, la tarragonina va sobresortir com a impulsora principal d’una campanya per tal d’aconseguir que la municipalitat alcés un monument a la memòria de Micaela Bastidas Phuyuqawa (1744-1781), muller de Tupac Amaru II, símbol independentista i femení de la resistència a la dominació colonial espanyola, i que dediqués també una plaça a aquesta icona de la revolució emancipadora peruana, filla de negre africà i d’indígena americana.
Roqué remarcà la condició de «madre peruana permanente» de Micaela Bastidas i no cessà fins que aconseguí el seu objectiu, el qual fou aprovat per acord del consistori el 17 de maig de 1967. Justament, el 18 de maig de 1781 Micaela havia estat ajusticiada a garrot i rematada a puntades de peu a l’estómac i al pit, després d’haver-li tallat la llengua i ser obligada a presenciar l’execució del seu fill per l’autoritat espanyola.
La tarragonina Maria Roqué defensà la proposta d’un monument i una plaça al ple municipal, argumentant que «no ha habido familia más peruana que la formada por Tupac Amaru y Micaela Bastidas, pues Micaela Bastidas, al servir a la Patria, pospuso sus hijos y su hogar y empuñó las armas para ir al lado de su esposo para liberarnos del poder de los españoles inmolando su vida en aras de ese ideal». La remodelació de l’antiga plaça de Mèxic i del passeig de la República de Lima va permetre que, el 5 de novembre de 1969, plaça i monument fossin una realitat, si bé a la perifèria de la ciutat.
La condició de dona i comunista de la tarragonina en retardà l’execució de la iniciativa, malvista pels sectors més conservadors, refractaris també a un reconeixement massa explícit del paper emblemàtic de Micaela Bastidas que volgueren limitar a «madre ejemplar, esposa abnegada y patriota insigne», malgrat els intents de Maria Roqué per subratllar-ne altres aspectes emancipadors.
Maria Roqué i Barriach, que havia nascut a Tarragona el 1920, va morir a Mèxic DF, als 83 anys, el 28 de setembre de 2003, després d’una vida singular, totalment dedicada al combat polític, a Catalunya, a Mèxic i al Perú.
Exiliada inicialment a Mèxic, havia viscut també a la ciutat de Pachuca de Soto, capital de l’estat d’Hidalgo, a un centenar de km de la capital mexicana. Pachuca, com es coneix popularment, és considerada el bressol del futbol i del protestantisme mexicans, duts pels britànics que anaren a treballar a les mines de plata d’aquesta ciutat que supera avui els 300 mil habitants. El marit de Roqué, el poeta Carnero-Checa, morí també a la capital mexicana, el 1980.