Escriure en clau de passat recordant la meva infantesa, la meva joventut, les meves aficions i una infinitat d’amics, té l’aspror de que molts que ja no hi són. Un és Joan Vidri. Hi va haver una època en que Daniel de la Fuente Torrón em va encomanar l’afició pel periodisme, que em va arribar a marcar tota una època en la que vaig ser corresponsal d’Europa Press quan n’era director el senyor Eleazar Martorell, persona d’infinita paciència a qui vaig conèixer. També va ser corresponsal de l’agència FIEL, amb el senyor Francisco Bartolomé Pinel, de agència Sung (Servicio Universal de Noticias y Colaboraciones) i moltes col·laboracions en la premsa, com ara a la Vanguardia de quan Horacio Sáez Herrero era subdirector i director, la Solidaridad Nacional i el Diario Español.
També era corresponnsal de la revista de gastronomia Mundo Hostelero. En aquesta època vaig conèixer el Joan Vidri, que era gran amic de Daniel de la Fuente Torrón, redactor del Diario Español i corresponsal de Piresa. Aleshores la premsa era molt ben rebuda a tot arreu on anessis, ja que s’acostumava a parlar bé dels actes i gairebé tot el que cobria eren inauguracions i actes culturals. Molts cops es cobria la informació amb presència física de la premsa, però els que ens dedicàvem a fer-ho no teníem cotxe i el senyor Vidri ens portava ja que ell tenia un bon cotxe, un Alfa Romeo amb tocs esportius. Amb la seva joventut li treia un bon partit al cotxe. Hi acostumàvem a anar amb Antoni Alasà Domingo, més conegut com a Máximo Burxa, periodista gastrònom i impulsor del Romesco.
Máximo Burxa tenia cotxe però sempre era més agradable fer el viatge plegats, alguns cops també venia el periodista José Roca Garcia, del Correo Catalán. Explico això perquè lo més important va ser que en aquell moment el senyor Vidri era cor-responsal (o delegat, com s’anomenava) de TVE, el que ens permetia conèixer tots els actes i convocatòries que hi havia. Recordo les inauguracions de la Fira de Cambrils, d’on era director el senyor Josep Salceda Castells i alcalde Josep Martí, l’alcalde més estimat de Cambrils sobretot per la seva bondat.
Després s’acostumava a fer un dinar per a la premsa i al tancament es feia un sopar amb els expositors i la premsa i ja es començava a preparar la Fira de l’any següent. Recordo que el cotxe de TVE duia un banderí on hi posava TVE creuat amb la cinta de la bandera espanyola en diagonal, i això facilitava molt el circular o l’aparcar. El NODO al cinema, o a la televisió, era l’única manera de poder veure els actes. Amb l’avantatge de que a la televisió es podia veure gairebé d’immediat, el normal era d’un dia per l’altre. El NODO sempre anava més endarrerit.
El senyor Vidri disposava de vàries càmeres de cinema, com la Bolex Pallar de 16 mm. de pel·lícula, que en aquell moment eren les millors càmeres. De televisió només n’hi havia una en blanc i negre per VHF i la 2 en UHF, totes de TVE. Joan Vidri com a emprenedor tenia negocis d’òptica. A Tarragona en va tenir un parell i a Reus una. En el món de l’oci recordo que va tenir una de les primeres discoteques de Salou, Brindis, on s’hi oferien concerts en viu de cantautors i músics. També va tenir un local a Barcelona, el Crazy Horse, situat al Palauet Balmes, on s’hi reunien altes personalitats d’aquella època. El Crazy Horse va ser el primer local de striptease de l’estat. Hi va actuar el músic Xavier Cugat, de qui l’Enric Vidri conserva fotografies on s’hi veu Xavier Cugat amb d’altres d’altres persones del món de la música i el cinema. Xavier Cugat tenia un Rolls Royce i vivia al Ritz.
Després Joan Vidri em va continuar visitant freqüentment, però jo havia de treballar i lo de la premsa va anar passant a ser una anècdota de la meva vida. Amb la feina i la família vaig anar deixant aquest món del periodisme centrant-me en el negoci de Casa Boada. El Joan Vidri pertanyia a una altra de les meves gran passions, la dels vins de qualitat. La família, el prestigi dels seus vins estan presents amb èxit en el mercat amb la marca de Rosa Maria Torres de Sarral, amb més de cent anys de tradició. Aquesta és potser l’obra a que a més es va dedicar en la seva vida empresarial.
Jo recordo que només he viatjat en Mercedes descapotable amb ell. I en aquella època dels 600 això era una passada! De la seva amistat només guardo bons moments. Quan em venia a veure em portava cava del que li agradava ja que volia que els seus amics xalessin amb el que li agradava a ell. Jo era una persona humil i ell tenia de tot. Fa molts anys vaig estar a les seves bodegues, que eren una meravella, i a les seves vinyes, que eren enormes. Crec que el vi el produïa de la seva collita. El mimava tant com si fos el seu propi fill. Va ser un dels pioners de la moderna cultura del vi i va revolucionar la Conca de Barberà ja que la seva bodega era privada i va ser dels primers en vermar a màquina, fet que aixecava una forta expectació de molta gent de la comarca que ho anaven a veure. Ho feia molt bé! Li va posar el nom de Rosa Maria Torres, que era el nom de la seva dona, que va morir jove amb dos fills. El seu fill Enric Vidri Torres, és ànima de la bodega. Quina historia tant bonica, quin amic tant valent! Tot el que feia el Joan Vidri ho feia sense estar-se de res i amb el segell de qualitat. Recordo que una de les paraules del Vidri era «que quedi fi», o sigui bé.
A l’època en què feia fotografies jo tenia un parell de càmeres Minolta, una Olympus i una altra Yashica. Totes van ser de les primeres japoneses que hi havia i el Joan Vidri va voler regalar-me una Exa, una càmera feta a Europa, d’una solidesa tremenda, el que em va fer decantar per les càmeres alemanyes: eren eternes i amb una òptica meravellosa. Em vaig guardar dues càmeres Praktica diferents, les japoneses es van espatllar i l’Exa la vaig guardar però no recordo on. Durant la vida les cases pateixen canvis i espero amb alegria el dia que aparegui. Serà una festa! Encara que no s’utilitzen i la tecnologia hagi canviat.
Joan Vidri era un apassionat empresari i home de negocis, a més era economista i enginyer agrònom. Va ser fill de colons que havien fet fortuna a El Salvador i també es va dedicar a la política. Avui he escrit en record del meu amic Joan Vidri, la seva esposa i els seus fills. Li agraeixo l’haver sabut compartir l’amistat. Recordo encara aquell caràcter alegre i inquiet de triomfador. Aixequem la copa en alt en honor del Joan i la Rosa Maria, que romanen en el record. Encara que érem diferents, teníem coses en comú.