Passejar sol per Tarragona, quan fa bon temps, em porta records de la meva joventut i de tants comerços que ja han passat a formar part de la història de la ciutat. Tots eren singulars i d’alguna manera tenien ànima.
El Banc d’Espanya era un banc on no podies tenir llibreta, era el banc dels bancs. Jo hi anava molt, ja que era l’únic banc que sempre et donava canvi. Si trobava algun bitllet estripat li portava i te l’abonaven. Sobretot, però, hi anaven els bancs.
Recordo un empleat del Banesto que hi anava a portar diners, acompanyat de la policia o de la Guàrdia Civil, si fos avui hi anirien els guàrdies jurats. Sons sogres de la Carme Pereira hi vivien, ja que hi havia pisos de franc per a empleats, tot i que jo no ho vaig veure mai.
Vivien en un pis enorme, El Luis Moya Gamundí era el caixer del banc, estava per sota del director. La seva dona es deia Concepción Ortí Moya. Procedien de Morella, on la família d’ella tenia una xocolateria.
Per Nadal al Banc d’Espanya hi feien gran festa quan hi anaven els Reixos d’Orient i se situaven a l’entrada del banc, pujant les escales, on repartien joguines per als fills dels treballadors. El senyor Moya, abans d’arribar a Tarragona, va estar als Bancs d’Espanya de Castelló i de Calatayud.
La Guàrdia Civil sempre estava asseguda a dins de la porta, i no recordo que mai hi hagués hagut cap atracament. Actualment, el Banc d’Espanya és de propietat municipal i està abandonat des de fa anys, pel que la gent no el podem visitar.
Seria bonic poder-hi entrar i veure’n les cambres cuirassades dels soterranis! Els bancs segueixen existint, però molts han abandonat la Rambla Nova i l’atenció al client acostuma a ser freda i complicada, ja que han reduït oficines i personal. I si hi truques per telèfon, et toca escoltar música.
El Banc Mercantil
El banc més tarragoní de la Rambla Nova era el Banc Mercantil de Tarragona, on avui hi ha el Banc de Santander. Abans a la Part Baixa de Tarragona hi havia molt de comerç i al carrer d’Apodaca aquest banc hi va tenir la seu central.
Era un temps on hi havia molta banca local, avui en diríem de quilòmetre zero. Els directors d’aquests bancs coneixien molt la clientela. Jo sempre el vaig veure com un banc molt casolà. Com d’altres, les llibretes s’escrivien a mà, quan treien en tinta vermella i quan hi posaves en tinta blava. D’oficines del Mercantil n’hi havia més, una estava davant de Casa Boada, on avui hi ha el bar Petit Tarraco.
Al Banc Mercantil hi va treballar el senyor Albert Bru Martín, que era l’apoderat. Havia sentit a dir que un cop hi va haver un atracament i el mateix senyor Bru només amb paraules va fer marxar l’atracador.
El Banc Mercantil va ser absorbit el 1997 pel Banc Hispano Americano, passant a ser una més de les entitats financeres de les nostres comarques que ha desaparegut, com ara els bancs de Reus, de Valls, de Tortosa o Caixa Tarragona.
Una altra de les pèrdues que ha patit el centre és la dels cinemes. Em ve al cap el cinema Fèmina. Era un cinema de luxe, només tenia platea i era de la mateixa empresa que el cinema Tarragona, l’empresari era el senyor Brotons, que també tenia el cinema principal de la Rambla Vella.
El Fèmina estava on després es va fer l’edifici de Mobles La Fàbrica i actualment l’OMAC. Al Fèmina van tenir un dels primers projectors moderns de la casa Ossa, i feien furor. Va ser un dels cinemes que va projectar la pel·lícula «Lo que el viento se llevó».
Ara si la fan a la televisió no se la miraria massa gent, però en aquella època va ser un gran espectacle, ja que l’Església la va criticar. La gent deia, sobre aquesta pel·lícula: «Lo que el viento se llevó y lo que el culo nos dejó», ja que durava gairebé quatre hores.
Recordo que un client em va dir al bar: «El capellà es veu que l’ha vist, perquè ha explicat tots els detalls. I ara naltros no la podem veure?». Eren els anys 50, en època del cardenal Benjamín de Arriba y Castro, que va ser arquebisbe de Tarragona del 1949 al 1970.
En aquella època hi havia censura i algunes pel·lícules eren catalogades com a «gravemente peligrosas». Jo era molt petit i no vaig anar a veure-la, i segurament no m’haurien deixat entrar.
El cinema Modern
A la Rambla Nova hi havia el cinema Modern on hi ha el Banc de Santander. Aquest cinema em recordava al Bartrina de Reus, i popularment era conegut com «el Tiburón». Tenia la cabina de projecció més bonica de Tarragona, ja que donava a la Rambla Nova i els operadors hi podien saludar a la gent que passejava.
No van ser els únics cinemes de la Rambla Nova, n’hi havia hagut de més antics i també als teatres Tarragona i Metropol s’hi havia fet cinema. Una de les darreres pel·lícules que recordo haver vist al cinema Tarragona va ser una sobre el Palmar de Troya, i no va tenir massa èxit.
El Fèmina estava on després es va fer l’edifici de Mobles La Fàbrica i actualment l’OMAC, i el Modern on hi ha el Banc de Santander.
Dels cafès, amb les seves grans terrasses, em venen al cap alguns dels seus grans noms, com ara el Gran Cafè Tarragona, el Versalles, l’Sport, el del Gimnàstic, entre d’altres.
Els cambrers anaven molt elegants, amb camisa blanca emmidonada i jaqueta negra amb diverses butxaques que feien servir per guardar-hi l’encenedor, l’obridor o terrossos de sucre. Hi podies llegir la premsa local i nacional.
Els clients sobretot eren homes i molts fumaven i duien boina, gorra o barret, tot i que hi havia gent de tot a tot arreu, les dones sovintejaven més les granges. Tothom parlava i les tertúlies eren animades.
Sense pretendre parlar de tots els comerços, un dels que recordo eren la perfumeria Micó o l’Hotel Europa, que era el millor de la seva època i on s’hostatjaven toreros i futbolistes. Quan érem petits reüllaven quan la gent mudada sortia de l’hotel.
Quan era festa, la gent desitjava sort als toreros però sovint escridassava els futbolistes rivals del Gimnàstic. Aquella va ser la millor època de l’Hotel Europa. Un altre clàssic de la Rambla eren els carretons de llaminadures de la família Rebollo.
Són molts els records. Davant de l’actual Banc de Santander penso en la casa de banys que hi havia, on si algú volia dutxar-se o banyar-se ho podia fer. I això anava bé, ja que la majoria de cases en aquella època no tenien dutxes ni aigua calenta.
A l’hivern els clients eren jóvens i també militars que volien una dutxa calenteta. També hi havia la tenda de pirotècnia del senyor Anglada, que despatxaven pirotècnia que fabricaven ells mateixos a Altafulla.
Jo anava molt al Banc d’Espanya perquè era l’únic banc que sempre et donava canvi
