Històries de Casa Boada: Cinemes de Mont-roig

Els caps de setmana els cinemes s’omplien, i a Mont-roig això no era una excepció. Allí hi vaig passar gran part de la meva infantesa, ja que és d’on procedeix la família de la meva mare, la Victòria Pascual Castellnou (1911-1954). De tot el que passava al poble el que sempre m’interessava era saber quines pel·lícules posarien la setmana següent. També fèiem coses que avui potser no s’entendrien, però ens feien passar l’estona. Una era esperar l’arribada del cotxe de línia Reus-Mont-roig i el Tarragona-Mont-roig, que coneixíem com «el Tarragoní». Una altra distracció era la de seguir el pregoner pel poble. A l’hivern recordo que era bonic veure Mont-roig en silenci, amb el fum de les fumeres. Mentre caminàvem pel poble endrapàvem l’entrepà que em preparava l’àvia Virgínia i bevíem aigua de la font.

El dissabte, el primer que feia era anar a veure les pissarres dels cinemes del poble. Recordo que la que estava més ben feta era la del Cine Martí, que posaven al balcó del primer pis. I dins de l’escala hi havia fotogrames de les pel·lícules. El Cine Martí era més conegut com al Casino de Baix o Cal Panadero, i estava ubicat al número 6 del carrer aleshores anomenat «De los Caídos», actual Francesc Riba i Mestre. Era a tocar de ca l’Elies, davant de cal Pataquer, que era la casa de la meva àvia Virgínia Castellnou Ferrando (1878-1959) i de l’antiga casa de cal Jaume de la Malena, abans que es traslladessin a la casa de carrer de la Indústria. La sala de Cal Panadero estava situada al segon pis i tenia platea i galliner.

En aquella època els cinemes i els edificis en general no eren aptes per a persones amb dificultats de caminar, era així. Cal Panadero disposava també d’un petit bar on sempre recordaré les neules que hi venien, i que els hi portaven amb el cotxe de línia de Reus. Me les menjava amb un refresc de taronja, llimona, un Cacaolat o un Plim. També hi venien bosses de pataques i galetes. En aquella època es parlava de les bondats del sucre i es deia que era bo per als ossos. Quan tocava el timbre calia tornar a entrar ja que començava la segona pel·lícula. També hi passaven el Nodo, que era l’únic informatiu visual. I quan finalment sortíem del cinema es trencava el sepulcral silenci, que aviat tornava. Recordo molt aquelles sortides del cinema.

A Mont-roig hi havia tres cinemes: El Casino, el Cine Martí (Cal Panadero) i la Sala Parroquial. Al Casino, també conegut com a Casino de Dalt, s’hi accedia per una gran escala recta i empinada, amb fotogrames i programes de les pel·lícules. Era el cinema més popular i la sala estava al segon pis. Però quan ja havies pujat pagava la pena. Al Casino hi havia molta varietat de tapes i licors, i al bar s’hi jugava a cartes. La mitja part sempre era llarga per donar temps a fer un mos. Al Casino hi feien de tot. Recordo que a la sessió de vermut hi van actuar la Mari Dolç i el Toni Juanós, que van tocar cançons de la terra.

El disposar d’un bon i gran bar sempre era un valor afegit, i permetia poder-hi celebrar diverses activitats. El 12 de novembre de 1958 hi vaig anar al dinar de noces de la Montserrat Pascual Cabré i el Ricard Aragonès Taberner, que van llogar una dona que va cuinar el dinar. Els xiquets, quan anàvem al cinema, ens assèiem a les primeres fileres i a la gent gran li agradava més anar al galliner, des d’on podien passar revista a la gent que hi havia a la platea.

El tercer cinema era el de la Sala Parroquial, on també es feien altres activitats. La Sala Parroquial estava a l’Església Vella i per tant a peu de carrer. Com a cinema no va tenir gaire èxit i no va durar molt. Només s’hi passaven pel·lícules aptes per a tots els públics i li faltava un bon servei de bar.

A l’estiu hi havia un parell de sales a l’aire lliure al Primer Pont, a tocar de l’edifici de la Cooperativa: una per a tots els públics i l’altra infantil.

Un fet important per al cinema de Mont-roig va ser la construcció d’un nou edifici per al Cinema Martí, amb una magnífica cafeteria que oferia unes tapes molt bones. El cinema antic va tancar el 1969 i el nou Cinema Martí esdevenir un cinema modern, amb butaques entapissades i un equip de cinema molt modern, amb una màquina Ossa X 1600. El so i la visió del cinema eren perfectes.

El cinema estava en el primer pis, per la qual cosa l’accés per a persones de mobilitat reduïda tampoc era fàcil. Actualment, adaptant la sala a les noves mesures d’accessibilitat i seguretat Mont-roig podria tornar a disposar d’una sala meravellosa per a cinema, concerts i teatre. Els cinemes han anat tancant, i el de Mont-roig va tancar oficialment el 1992. El senyor Quimet Martí Tost va veure el seu somni funcionar, així com els amics Maria Teresa Martí Aleu i Elies Martí Mendoza, propietaris del cinema que actualment està tancat. Seria un somni tornar a fer-lo reviure.

Recordo que la majoria de cinemes tenien a la façana una petita tribuna, que és on hi havia els projectors. Això es feia perquè en cas d’incendi quedés aïllada de la sala. Les velles màquines de cinema per fer llum duien carbons, que fent l’arc voltaic i una llum molt intensa. Als cinemes de les grans ciutats projectaven amb un parell de màquines, i als pobles amb una. En projectar tota la pel·lícula amb una màquina hi havia més risc que es cremés. A les capitals es projectava un rotlle de pel·lícula en una càmera i l’altre en l’altra, així no s’escalfaven tant. Després van venir les màquines que funcionaven amb bombetes i la cosa va canviar. Amb els anys les pel·lícules van deixar de ser inflamables. Avui tot ha canviat i les pel·lícules arriben a les sales digitalment.

Recordo quan les pel·lícules arribaven a Mont-roig ho feien per terra i durant una època les portava el Jaume Aragonès Guasch (1900-1977), més conegut com a Jaume Recader o Jaume de la Malena, que era la seva mare. Les pel·lícules anaven en un sac de lona forta, on hi havia diversos rotlles. Avui res no és igual. Les persones de la meva edat recordem encara coses semblants a les que surten a la pel·lícula Cinema Paradiso (1988). Avui tot són multicines i molts funcionen amb un sol operador que projecta a diverses sales alhora. De sales tradicionals en queden ben poques. Una és la Cambrils, el Cinema Rambla de l’Art, que us recomano visitar.

La màgia dels cinemes de poble, amb cadires seques, sense acomodador, on recordo persones que havien de buscar la seva butaca amb la llum de l’encenedor de metxa alimentat amb gasolina. S’hi podia fumar, menjar i parlar si la pel·lícula era avorrida. Els espectadors tots es coneixien, ja que eren els veïns del poble.

Els cinemes compartien les seves pel·lícules amb els dels pobles propers, i així el lloguer dels rotlles sortia més barat. Entre els pobles ja es repartien en moto, i això en ple hivern tenia mèrit. Es jugava amb l’horari de les projeccions. Uns començaven abans amb una pel·lícula i els altres amb l’altra. I les mitges parts eren llargues, cosa que anava bé al bar.