Quan era jove es fumava mig d’amagat. Encara que els pares i els avis fumessin, ja veien en el tabac alguna cosa dolenta que no volien ni per fills ni nets. Jo no sentia cap desig de fumar. La publicitat de l’època ens mostrava fotos d’artistes d’aspecte esportiu i amb una dentadura sana. Això feia despertar les ganes de fumar, i fumar va passar a ser una moda que va enganxar a molt jovent. Molts començaven a fumar en fer la mili, ja que si no fumaves semblava que fossis el rarot. Recordo de bon grat un tinent que es deia Ruiz, el típic madrileny. Era bona persona i va ser un dels millors oficials que vaig tenir quan vaig fer la mili al regiment Badajoz 26. El tinent Ruiz sempre deia «un home sense vicis és com un jardí sense flors».
A Casa Boada vam vendre tabac. Es venia amb permís de Tabacalera, i això et permetia cobrar un 5% de recàrrec. Compraves el tabac a l’estanc i el podies vendre. Si no recordo malament el permís te’l donaven a la Rambla Nova, a Casa Miret. El darrer permís que guardo el signava el senyor Solé, com a representant de Tabacalera. Els soldats i la gent gran sobretot fumaven tabac negre i el jovent ros, que era del que feien més publicitat.
Tinc el record del meu avi, Eduard Boada Pallarés, que tenia una petita petaca amb tabac i ell mateix es feia els cigarrets, i quan veia a Casa Boada a vegades fumava Celtas, dels curts. El meu pare Salvador Boada Calbó, en canvi, fumava poc, algun Celtas i més endavant Ducados amb filtre.
De tabac negre se’n produïa a la Tabacalera de Tarragona, que va estar activa des d’abans de la Guerra fins que Altadis la va vendre a l’Ajuntament de Tarragona. Recordo el cotxe del director, que era un Citroën antic de caixa quadrat i en estat perfecte. Era un cotxe que es feia mirar, ja que no en circulaven gaires, i diria que era un caprici. A la Tabacalera hi van treballar molts tarragonins, i era un dels millors treballs de la ciutat.
Els tabacs amb més èxit eren els Celtas curts, i, per tant, sense filtre. Els Celtas eren molt populars entre els soldats que sovintejaven Casa Boada. Després van sortir els filtres, recordo els Ideales, els Celtas llargs i amb filtre, els Peninsulares, que era el més barat i tenia el sobrenom de «mata quintos».
Els Ducados va tenir molt èxit, es tracta d’un tabac negre que no era tan barat però estava molt ben presentat, en dos tipus de capseta, una de paper i una altra de cartró. D’altres marques no van ser tan populars, com els Rocio o els Susini, dels que mai vaig arribar a veure cap paquet, els Sombra i els Jean. També recordo el «caldo de gallina», que era tabac de picadura Ideales, amb força èxit entre la gent gran, i els Bisonte, que era tabac ros sense filtre fabricat per Tabacalera, que després també el va fer amb filtre. Hi havia infinitat de marques de tabac ros d’importació, però els Winston, Marlboro i Camel eren els més coneguts. Era un tabac més car, es venia amb filtre i el tabac en si desprenia bona olor.
Un tabac que agradava molt fumar a la gent gran era els caliquenyos, que era un tabac que es venia com si fos de contraban. Realment es produïa aquí i el feien pagesos en petita producció per al seu ús, venent els sobrants. També els purets d’Andorra, els Reig, eren molt preuats. A Tarragona es fabricaven les Farias, que era un puro molt popular que a Casa Boada s’acostumava a fumar amb un cafè i una copa de Chartreuse. També recordo que alguns cops havia anat a prendre cafè a casa de l’escultor Salvador Martorell, i sempre anava acompanyat de copa i puro. Ara a Tarragona ja no es fabriquen ni Farias i Chartreuse. Els temps canvien i ara tot és dolent.
Aquí sobretot es venia el tabac produït a la península i a les fàbriques de les Canàries, que eren lliures de l’àmbit de Tabacalera, tot i que Tabacalera tenia el monopoli de comercialització. A les Canàries s’hi elaboraven infinitat de puros i capsetes de cigarrets, que recordo que tenien un sabor més suau. Els més venuts eren Rex i el 46 en forma de cigarrets. Com que hi havia tantes marques, tot tenia una presentació molt bonica, semblant a la dels cigarrets americans.
La majoria dels metges fumaven i això animava el poble a fumar, ja que, si el doctor fuma, senyal que no deu ser tan dolent, es pensava. La venda de tabac es va convertir en un malson per als bars, ja que la gent et demanava un paquet i no el pagava a l’acte. I a l’hora de pagar molts cops no s’arribava a cobrar, ja que la manera de cobrar era veure el que el client havia menjat o begut i no sempre veia el paquet de tabac.
Després van arribar les màquines expenedores de tabac, però ni així sortien els números, ja que hi havia clients que et demanaven diners pel tabac i et deien que ho apuntessis amb la resta de coses que havien consumit. Ara ja són molts els bars que ja no volen vendre tabac, ja que has de donar pas per accedir a la màquina per evitar els menors, i tot plegat és un mal de cap.
Els puros havans eren els més valorats, es produïen a Cuba: Montecristo, Partagas, Romeo y Julieta, Cohibas i moltes més marques, que molts homes de negocis fumaven i t’oferien en senyal d’haver tancat un bon negoci. Als casaments els nuvis repartien havans, i en els de menys pressupost puros canaris. També hi havia els tabancs de Filipines, que en forma de puro tenien molt bona qualitat, amb un preu similar als havans, que sempre es veien més que els filipins. Als casaments els nuvis passaven taula per taula a repartir puros i confits. Era un moment bonic, aquella tertúlia en família al voltant del cafè, la copa i el puro. Avui els nuvis han optat per no repartir puros. De fet, ja no es pot fumar a bars ni restaurants.
Recordo que a casa quan venia el doctor els meus pares sempre tenien un puro per poder-li oferir, avui ningú s’atreviria a donar-li tabac al metge. Les capsetes de cigarrets amb el requadre anunciant els mals del tabac també fan que s’esfumin les ganes de fumar. Jo la frase que hi posaria és «El tabac arruïna la teva salut i la teva economia». Els estancs que venen tabac i segells s’han vist abocats a perdre vendes, d’una part es fuma menys i de l’altra s’escriuen moltes menys cartes.
