El que em feia més il·lusió que em portessin els Reixos era una bicicleta o un tren amb un cercle de vies amb una màquina a vapor com les d’abans. Li donaves corda i donava unes voltes amb els vagons. Els Reixos, però, es van oblidar de portar-me aquests regals, que demanava a la carta. Recordo que cada any, quan tirava a la bústia la meva carta no hi posava segell. I és clar... sense segell la carta no deuria arribar a l’Orient. Després de tirar la carta calia esperar i sempre acaba tenint algun regal, però lo més esperat no va arribar mai.
Un dia, caminant pel carrer Florenci Vives, prop d’on aparco el cotxe, vaig veure el senyor Andreu Iborra Carrasco i vam parlar de son pare, que era un gran amic meu, des dels temps que ell tenia una Montesa. Aquella moto tenia una doble vida ja que feia de moto i de kart. Per córrer amb el kart a pista li treia el motor de la Montesa i li acoblava. Així amb un sol motor tenien un parell de vehicles. Era una època en què la inventiva feia miracles. I el senyor Iborra pare va restaurar i crear cotxes que avui en dia conserva son fill com a un tresor. Aquells pioners bojos del motor bé es mereixerien un llibre!
El senyor Iborra, que vivia en un xalet de Florenci Vives em va convidar i em va dir que tindria una sorpresa. Jo de seguida vaig pensar en alguna sorpresa gastronòmica, però no va ser així. Em va pujar al segon pis, que l’havia convertit en una gran maqueta ferroviària, amb muntanyes, passos a nivell, trens ràpids, de càrrega, alguna màquina de vapor... Aquell pis feia somiar a petits i grans. És com una orquestra simfònica, amb una harmonia feta a partir dels diferents trens que semblen llegir a partitura, i que obeïen al xiulet, com a l’exèrcit s’obeeix a la corneta. Vaig estar una bona estona mirant tot allò, i em vaig oblidar del temps. A la vida un és feliç amb els detalls que formen part de qualsevol història, com passava en aquells camins de ferro fets al mil·límetre per a que tot rutlli bé i s’eviti qualsevol accident, que en aquest cas de produir-se només ocasionaria danys materials. Aquella maqueta avui ja no està xalet del carrer Florenci Vives. Ara està en un xalet on els seus trens poden continuar circulant per unes vies que continuen endinsant-se per túnels, ponts i paisatges de somni. En aquest canvi d’emplaçament la maqueta va passar de ser una maqueta d’interior a una maqueta exterior, de jardí.
La majoria de trens estan fets de llauna, però no és l’únic material. Entre màquines i vagons té un parell de centenars d’unitats, a més dels trens de col·lecció, que no han circulat massa i que procedeixen de països d’arreu del món. Aquesta maqueta ferroviària, amb tots els seus trens, no deixa de ser una col·lecció particular que forma part del patrimoni tarragoní.
Al carrer de l’Hospital de Tarragona hi va obrir una botiga que es va convertir en un referents dels aficionats als trens: Tot tren, propietat del senyor Joan Anton. La botiga li va quedar petita i la va traslladar al carrer Governador González, on també hi podeu trobar puzles, jocs de taula, figures i d’altres peces de col·leccionisme. És un lloc per on alguns cops que hi passo m’hi aturo una estona a mirar l’aparador.
L’Andreu Iborra Carrasco, amb el Joan Gispert van formar part de l’ànima impulsora del muntatge del Parc del Trenet de Reus, creat perquè grans i petits s’ho passessin bé amb els trens. L’amplada de via del tren de Reus és d’uns 12 cm. I hi circula la màquina amb diversos vagons amb xiquets asseguts, normalment acompanyats d’algun adult que retorna així a la infantesa per uns instants. Aquests trens de Reus funcionen tot l’any, menys a l’estiu, a tocar del santuari de la Misericòrdia. A Reus també hi podem veure la locomotora del Carrilet i hi ha l’Associació d’Amics del Ferrocarril de Reus. A Tarragona passejant pel Serrallo podem veure la locomotora Tarraco, que va començar a prestar servei l’any 1867, i no gaire lluny hi ha la seu de l’Associació Ferroviària de Tarragona, amb un petit espai museïtzat que es pot visitar cada primer dissabte de mes a carrer del Mar.
Quan penso en l’estació de Tarragona em venen al cap aquells trens amb vagons de fusta que arribaven plens de persones amb una ànsia de treballar i guanyar-se la vida. Amb feies dures però honestes van aconseguit poder tenir un pis, una moto o el popular 600, fins-i-tot una parcel·la que els hi servia també per criar-hi animals, cultivar verdures, etc. Moltes van poder donar una carrera als seus fills. També penso en els trens de mercaderies, que des de sempre van portar riquesa a Tarragona, i que van ser importants per poder dur les càrregues de menjar i productes de tota mena als seus destins. I parlant de ferrocarrils també em venen al cap els trens que són hotels amb rodes, a l’estil dels grans restaurants en els quals poder fer viatges de plaer recorrent bonics paisatges, el més famós de tots és l’Orient Express, un tren mític de gran luxe, del qual ens en parla en els seus llibres l’escriptora Olga Xirinacs, que ho va viatjar amb el seu marit, el Vicenç Roca. Uns altres trens menys glamurosos són es trens inacabables de mercaderies, que arribaven a transportar fins i tot bestiar. També em ve al cap un llarg viatge que vaig fer en tren fins a Sant Climent, de la manera que podíem ja que era una altra època i els materials des ferrocarrils no eren els mateixos. Quan era petit una de les coses que m’agradava fer era anar a l’estació de tren de Tarragona i veure les màquines de vapor. Recordo que quan la locomotora entrava el terra tremolava, i després s’aturava. L’ofici de maquinista va ser un dels preferits de molts xiquets.
Estar assegut i escoltar el so dèbil dels trens en plena marxa també em fa pensar en el so de les antigues campanes d’estació, que el factor o el cap d’estació tocaven per donar pas a la marxa del tren. Després els trens es van allargar i per a donar la sortida s’utilitzà un xiulet. Qui duia el xiulet acostumava a dur sota el braç una bandera vermella enrotllada, i a la nit duia un fanal. Quan passava un tren sense parada estava al costat del tren amb la bandera enrotllada, cosa que indicava el pas lliure. Amb la bandera vermella desplegada s’indicava que el tren s’havia d’aturar. Una altra cosa que ha canviat són els bitllets, que abans eren de cartró, que el revisor procedia a foradar Els trens de fusta duien vagons de primera, segona i tercera classe.
Avui el tràfic ferroviari ha canviat del tot, per això la col·lecció del senyor Iborra en petit format és un tresor. Fins que la va vendre fa un parell d’anys també hi tenia una locomotora de vapor viu, que funciona amb foc i aigua bullint a les seves entranyes. Qui hauria dit que finalment les locomotores a vapor acabarien passant a la història! Parlar amb el senyor Andreu Iborra també és aprendre un munt de detalls del funcionament de les locomotores i de com han anat variant les fonts d’energia.
