En la nostra època hem viscut un canvi radical en la cuina i hem vist els grans xefs oferint la seva creativitat, rebent estrelles, sols o sortint mencionats a prestigioses guies. Això no ens ha de fer oblidar el que es menjava abans. Jo quan veig estrelles sols fujo perquè sé que el cop de pala seria quelcom digne de recordar. De les fondes on et serveixen bon menjar del de sempre, en queden poques. Hi he anat pocs cops, però la veritat és que he quedat amb gana.
Avui ens centrarem en les menjades més populars, els menjars de carmanyola que els treballadors s’enduien a la feina. Els obrers de la construcció, per exemple, s’enduien el menjar de casa i se’l menjaven o a l’obra o en un bar, demanant allí la beguda. Recordo que quan era molt jove al migdia venien operaris de la construcció a dinar a Casa Boada. Els posàvem el seu menjar al forn i així se’l podien menjar calent. El forn funcionava amb llenya i els fogons amb carbó d’alzina. Ells normalment portaven els coberts i una mica de pa. Quan destapaven la carmanyola acostumava a fer oloreta, sobretot quan portaven fricandó, on posaven bolets en conserva, llorer i altres herbes.
També recordo que portaven sardines de Tarragona en escabetx i algun cop me n’havien donat una, en veure la il·lusió amb què les mirava. També duien truites de pataques fetes amb oli d’oliva i pataques que es venien a dojo a les botigues. Els ous deurien ser de gallines criades en llibertat. També duien amanides amb un ou ferrat a dins, que a vegades podia ser de dos rovells. A l’amanida no hi podien faltar les olives arbequines elaborades artesanalment a casa i que no tenien res a veure amb moltes de les olives que es venen avui en dia. La llonganissa amb tomaca era un altre plat d’aquelles carmanyoles, que era ideal per a sucar-hi pa. Les carmanyoles anaven ben tancades, de forma que no es perdia el suquet. Això sí... no recordo haver escalfat mai cap d’aquelles carmanyoles amb sopa. Sempre eren menjars de forquilla.
No era estrany veure carmanyoles amb un parell de porcions de pollastre, ja que abans molta gent criava pollastres, gallines i conills a casa, cosa que avui seria impossible legalment en una ciutat, a més, moltes cases són de pisos que compateixen el terrat i no hi cabrien les gallines. Els ous eren molt bons, ja que eren de gallines que campaven felices, en canvi les criades a casa estaven engabiades.
Venien a dinar operaris de la construcció al bar. Els hi posàvem al forn i així se’l menjaven calent
Després va arribar la indústria avícola i havia sentit a dir que una bona part dels ous que es produïen es venien a Madrid i que des de l’aeroport de Reus a primeres hores de la matinada hi sortia un avió d’aquells d’hèlix amb un carregament d’ous de la Granja Vila. No sé si això és cert o no, però havia sentit a dir que l’avió que portava els ous passava al voltant de les tres de la matinada. Abans l’aeroport de Reus era militar i a aquell avió l’anomenaven «el huevero».
La beguda: vi blanc
Recordo que el que bevien més era vi blanc, i els omplia una bota de pell, de mig litre o d’un litre. És curiós perquè abans es venia més vi blanc i ara el més venut és el negre. Jo crec que com es venia molt en porró i en bota això podria ser per no tacar-se amb el vi negre, la qual cosa és més fumut que tacar-se amb vi blanc. El vi en aquella època el veníem a dojo, i teníem dues botes de vi blanc més grosses i dues de vi negre, que omplíem amb un bocoi de vi que portava el repartidor de la casa Padró de Bràfim.
Després el vi es va començar a comprar ja embotellat i va anar a menys, comparat amb altres begudes. Els hòmens d’aquí bevien vi per esmorzar i la gent més jove cervesa, que va fer molta competència al vi. La cervesa més venuda era la Damm. D’altres treballadors de la construcció encenien foc a l’hivern a prop de l’obra i allí hi escalfaven la carmanyola, però a aquests no els havia d’escalfar jo la carmanyola.
Recordo quan era jovenet que alguns cops anava a l’època de vermar amb els meus avis i tiets a l’Eixarmada, una partida de terra de Mont-roig on esmorzàvem arengades a la brasa, amb tomaques, pa de ca l’Antonet del Pa i un càntir de fang negre, que eren els que conservaven l’aigua més fresca. També hi havia una boteta de vi negre, on deuria cabre al voltant d’un litre de vi que crec que era del Priorat. A l’Eixarmada els àpats els fèiem a prop d’una petita caseta d’eines, i tot aquest menjar culminava amb un raïm. També hi recordo el ‘termo’ de cafè i brandi comprat a dojo que es posava en una ampolla bonica.
Això sí, acabat l’esmorzar es tornava altre cop a la feina. Al migdia hi menjàvem una cassola d’arròs, feta en una d’aquelles cassoles de fang que ja no es veuen gaire. Ara acostumen a ser paelles, ja que les cassoles amb l’escalfor es podien esquerdar. Aquí s’utilitzava la carmanyola per a portar-hi el peix fresc de casa. També es feien cassoles de conill amb caragols i herbes del camp, això si no feien la sempre clàssica cassola de bacallà.
Això sí, després de dinar sempre es descansava amb una migdiada i, posteriorment, de nou cap a la feina.
Pel meu gust, el millor eren els esmorzars, i tot i que donaven molta set, sempre podies beure aigua del càntir, qe s’acostumava a posar, juntament amb el vi, al pou. Tot era natural. Recordo les fulles d’enciam acabades de recollir de l’hort, les tomaques feien bona aulor, la ceba era servida al gust i també era molt habitual menjar-la amb ous durs, que es portaven de casa ja pelats dins d’una carmanyola.
Portuaris amb forquilla
Recordo que al Col·legi dels Germans de la Salle de la plaça Imperial Tàrraco, on vaig estudiar, hi havia els alumnes interns, que hi dormien i menjaven, els migpensionistes, que hi dinaven i els sopers, que hi menjaven un plat de sopa i es portaven el segon plat de casa en una carmanyola o bé un entrepà. Molts estaven farts de menjar sempre el mateix i com que els pares volien que els fills poguessin menjar alguna cosa calenta, doncs també optaven per aquesta modalitat.
Abans alguns dels treballs més durs que recordo a la ciutat de Tarragona era el dels portuaris, que treien sacs a la caputxa, o sigui: carregats a l’esquena protegida per un sac buit on feien una caputxa per a protegir-se. Avui crec que aquesta tasca ja es fa amb palets. Aquests portuaris sabien menjar i ho feien amb forquilla.