Estiu de 2017. El sector turístic de la Costa Daurada comença a remuntar després de la crisi i el Diari de Tarragona, és clar, se’n fa ressò. Un periodista fa el treball de camp i, entre d’altres, topa amb un empresari de la Pineda que no es mossega la llengua: «Que estiguin llençant bombes a tot arreu menys aquí és bo per a nosaltres». La reflexió no pretén obrir cap polèmica, però les xarxes bullen d’indignació i el debat esclata a la redacció quan el diari publica un reportatge titulat, a Facebook i en part sota la responsabilitat de qui signa aquestes línies, amb les declaracions de l’empresari en qüestió.
És l’anècdota tarragonina de la qual s’ha servit el director barceloní Carlos Marqués-Marcet per filmar una de les escenes d’Els dies que vindran, una profunda i molt valenta però també dolorosa reflexió audiovisual sobre la maternitat, que s’estrena aquest cap de setmana als cinemes, després de triomfar al reputat Festival de Málaga (Millor Pel·lícula, Millor Guió i Millor Actriu) i, com a millor película, també al més nostrat Fic-Cat, el Festival de Cinema en Català Costa Daurada. I això que els responsables de l’esdeveniment no tenien ni idea, de ben segur, de l’origen local, i real, de l’escena enregistrada a la redacció de Radio Nacional de España.
I és que si per alguna cosa ha destacat sempre Marqués-Marcet és per reflectir, a la pantalla gran i amb un realisme i profunditat que esgarrifen, les relacions humanes, íntimes i afectives, de la generació dels 80. Primer ho va fer amb 10.000 KM, sobre l’amor i les distàncies, després amb Tierra Firme, sobre l’amor, l’amistat i l’instint de reproducció, i ara amb Els dies que vindran, sobre l’amor i la maternitat. Sempre l’amor i sempre amb el que sembla ser el seu artista fetitxe, David Verdaguer, com a part imprescindible, i en aquest cas, amb la seva parella real, l’actriu Maria Rodríguez, com autèntica columna vertebral d’un film que augmenta sobre manera la dosi de realisme.
Perquè Rodríguez i Verdaguer són parella en la vida real, però també, i sobretot, perquè l’embaràs d’ella, amb les conseqüències físiques i emocionals que això suposa, és real. Com el part.
Perquè aquesta cinta de ficció utilitza imatges domèstiques enregistrades fa dècades –reals i, ara sí, de no ficció– sobre l’embaràs, i el part, de l’àvia, la mare d’ella.
Perquè tant l’àvia com l’avi, com també el germà de Rodríguez, semblen haver estudiat art dramàtic per posar-se en la pell dels personatges, avui.
I perquè el mateix fan diversos advocats que exerceixen d’advocats en la vida real, com diverses comerciants, una metgessa, o un periodista –una altre cop, qui signa aquestes línies– que, com en el film, exerceix de responsable d’una edició digital, amb tot el que això suposa. Debats sobre el ‘groguisme’ en el periodisme digital i conflictes a l’hora de titular entre redactors, editors i audiència. Debats de sempre que, en aquest cas, Marqués-Marcet resol amb una escena, documentada, també, sobre fets reals. Els que van succeir al Diari de Tarragona un dia d’estiu de 2017.
