De Tarragona a Cuba. La misteriosa mort del general Salamanca

A finals del segle XIX els ‘indianos’ ficaven de moda la província de Tarragona. Els hereus d’algunes d’aquestes famílies riques i influents que havien tornat de la seva aventura americana carregats de duros, establien les seves residencies al sud del Baix Camp.

Els Samà des de Vinyols, el Ferratges i els Romeu des de Mont-roig del camp obriren la porta a importants polítics de l’època com el diputat per les Corts, Senador vitalici i governador de Cuba, Manuel de Salamanca y Negrete, que construí a l’Hospitalet de l’Infant ‘Villa Carmen’, una residència davant de la mar, amb les millors vistes possibles de la Mediterrània per descansar de la seva intensa funció parlamentària a Madrid.

Salamanca ficà la vila al rovell de l’ou d’una història de traca digne d’un ‘best seller’ on s’entrellaçaven, conspiracions polítiques, passió amorosa i una mort difícil d’explicar.

L’any 1880, Salamanca comprava al duc de Medinacelli una finca la carrer del Mar de l’Hospitalet on actualment està l’Hotel Vistamar. El lloc se’l coneixia com l’Almadrava i en aquell moment encara estaven les restes d’un l’edifici en ruïna on antigament es salaven les tonyines. El mestre d’obres Miquel Rojals aixecà la casa senyorial Villa Carmen, a quatre vents i envoltada per un bosc de garrofers.

Disposava de rics jardins i d’una plantació de cent arbres fruiters, amb tarongers i magraners i d’una palmera que havia portat de Cuba. Hi va fer instal·lar un hort i l’estany per regar-lo, un corral pels animals domèstics, un colomar i un viver d’ostres per gaudir dels plaers més exquisits.

Decorava l’entrada de la casa una catifa feta a base de pedres de la mar de colors que dibuixava un cistell de roses amb dos inicials, MS i CM. He de dir que les lletres no coincideixen amb les de la seva muller, Milagros Márquez, sinó amb les de Carmen Montoro Martínez de Rivera una guapíssima i refinada senyora andalusa nascuda a Úbeda (Jaen) amb la que vivia una apassionada relació sentimental. Carmen i Manuel, tots dos estaven casats però aquell apartat i petit barri pescador tarragoní oferia a la parella la tranquil·litat i la discreció que necessitava.

Els millors perfums

Donya Carmen rebia els millors perfums de París i els dies de mar calma un mariner la passejava amb un bot de rems per la platja de l’Arenal, protegint-la de la llum amb un para-sol. De tant en tant, membres l’aristocràcia i la política madrilenya assistien a les festes que s’organitzaven a la seva residència. Un vagó especial enganxat a la cua del tren transportava les distingides personalitats fins a l’estació de l’Hospitalet. Ens ha arribat també per la memòria oral d’alguna excentricitat com que es feien truites amb bitlles de 25 pessetes. El general era molt popular i una de les estances estava empaperada amb revistes satíriques on el polític n’era protagonista.

En alguna ocasió ancorava davant la costa de l’Hospitalet i amb una barqueta de rems feia terra. Però qui era el general i com va conèixer Tarragona?

Manuel havia nascut a Burgos l’any 1831 i seguint la tradició militar de la família cap els 16 anys ingressa a l’acadèmia. Al 1873 és destinat a Tarragona com a comandant general d’ operacions a les Guerres Carlines i al 1874 és anomenat governador militar de Tarragona. A la Ribera d’Ebre, el Priorat i la Terra Alta encara es recorden els fets quan les seves tropes es presentaren a Gandesa a la caça del general carlista de Tivissa Josep Bru ‘Basquetes’. Allà el van enxampar i allà s’acabaren els seus dies.

El general telegrafista

Com a governador es capficà en mantenir protegides les principals places de la província: Reus, Tarragona, Valls, Falset, Tortosa i el Vendrell. La seva proposta era la resposta immediata a les incursions carlistes i l’eina que havia de fer servir, el telègraf elèctric. L’únic problema que es plantejava era el constant sabotatge que patien les línies, pel que desenvolupà una enginyosa xarxa alternativa de telègrafs ‘òptics’. El sistema era molt bàsic però tan efectiu que pocs anys després tornà a crear una altra línia, millor estructurada que comunicava Saragossa i Amposta, a la riba dreta de l’Ebre.

La seva fama d’honest i eficient li va fer guanyar-se la confiança del president del Consell de Ministres Pràxedes Sagasta, que el destinà a Cuba el 1889 amb la missió de reparar l’administració espanyola dels tres mals, que segons Salamanca l’ofegaven: l’economia, el bandolerisme i els moviments separatistes.

Intueixo que el militar tenia bastant clar del merder on es ficava quan acceptà aquest destí. Certament alguna cosa l’inquietava abans de marxar quan redactà un document privat –del seu puny i lletra– on deixava escrit que havia venut la residència a Carmen Montoro per 40.000 pessetes.

Travessa de l’Atlàntic

Travessà l’Atlàntic embarcat al vapor Alfonso XIII. El dia tretze de febrer de 1889 arriba a l’illa després de tretze dies de navegació. Tants tretzes no podia ser un bon auguri. El seu desafiament a la corrupció li va fer guanyar-se el recel de molts poderosos, especialment després de descobrir un descomunal contraban de sedes i articles de luxe procedents de Glasgow i Hamburg i un frau de catorze milions de pesos del “Departamento de Guerra de la Colonia .

Aviat es fa popular i es bateja amb es seu nom una marca de cigarretes però la seva activitat l’esgota i al gener de 1890 es pren un descans a la finca balneari Martín Mesa a Guanajay. Al sopar de recepció l’acompanya com a amfitrió Patricio Sánchez senador del Reino.

A l’acabar i de forma sobtada, comença a trobar-se molt malament. El traslladen a la seva residència del Palacio de los Capitanes Generales de l’Havana on s’empitjora greument. Salamanca delirava els últims moments amb frases com «Ya les tenemos el pie encima. ¡Caerán! La rueda está andando y los tribunales tienen los datos».

La mort

Morí a les 8.45 hores del dia 6 de febrer de 1890 al costat del doctor Roure i als braços dels generals Carmona i Cavada sense un diagnòstic precís. Només feia deu mesos de la seva arribava a l’ Illa.

El va matar las “fiebres malignas” com defensa l’ historiador canari Manuel de Paz o fou una mano negra tal com sospiten alguns historiadors de l’altra costat de l’Atlàntic com Bianchi, Segovia, Carrero, Barnet o Portell Vilà? Uns assenyalen com a possibles autors del presumpte enverinament al “bandoler” cubà Manuel Garcia Ponce per què el garrot vil anava que volava i la repressió contra ells era ferotge.

És molt dur de sentir per un lector del segle XXI però m’explicava el centenari hospitalenc Sisco Isern que el seu pare havia fet el servei militar a l’illa i que contaven els ‘insulgentes’ que havia capturat cada soldat pel número d’orelles que entregaven.

D’altres investigadors apunten cap al diputat provincial de Pinar del Rio com autor intel·lectual. Al llibre Biografia de un Cimarron s’apunta directament al cercle proper d’un poderós comte. Segons narra Barnet, en una ocasió, el governador alertat pels abusos i escàndols que s’explicaven es presentà d’incògnit al celler de l’explotació de canya de sucre de la que era propietari l’aristòcrata i prengué nota dels horrors que allà veié.

Envià la Guàrdia Civil, l’empresonà i morí pocs temps després. La venjança no es va fer pas esperar gaire i persones properes al noble subornarien al metge del general perquè l’enverinés fent servir el medicament que l’havia de curar l’úlcera de la cama.

Anàlisi de les vísceres

Després que es fes córrer la seva fulminant defunció, un dels seus fills sortí precipitadament de Puerto Rico, on es trobava, amb la intenció d’arribar abans de l’enterrament, per gestionar l’anàlisi de les vísceres. Estava convençut que havia estat assassinat, però no hi va ser a temps. El despulles del general se,n van portar el secret al sepulcre. Però perquè no es va investigar? Per què lo del frau es va quedar en un no res?.

El carruatge fúnebre tirat per cavalls vestits de negre que va fer el trajecte des del Palacio de los Capitanes fins al cementiri era seguit per un nodrit grup d’autoritats militars, civils i religiosos, alhora que funcionaris, comerciants, banquers i diplomàtics. Molts d’ells amb la cara trista i el cor content com s’escrivia al diari de l’Havana La Discusión.

Una legió d’homes portaven el centenar de corones de flors que no hi cabien al cotxe. De totes destacava una, feta amb fulles de murta i flors de reseda i violetes, amb un llaç de cinta de ras blanc amb una dedicatòria en lletres d’or: «A Manuel Salamanca, de un corazón inconsolable y fiel».

Al panteó

Era la de Carmen? Vull pensar que sí. Manuel descansà al panteó dels comtes de la Mortera de la necròpolis de Cristóbal Colón de l’Havana, als peus d’una monumental escultura de marbre de la verge de la Fe. Carmen, des de 1930, a una humil tomba a terra, al cementeri de l’Hospitalet de l’Infant. Vuit anys després del seu traspàs, com una maledicció, un projectil llençat per un bombarder feixista durant la guerra civil arrasà la casa, però ni la mort, ni el pas del temps, ni les bombes, han estat prou per esborrar la memòria oral de la gent de l’Hospitalet de l’Infant i de l’Havana.

Fou aquest un altre magnicidi per sumar als de la llista dels de Carrero Blanco, Dato, Cánovas, Canalejas i Prim? No ho sabrem mai però què de vegades les llegendes treuen a la llum les veritats que a la història se l’escapa.