L’Antoni Panadès va néixer al carrer de la Unió un 29 de juny de 1934. És una persona molt vinculada a la radiodifusió i va treballar en gairebé tots els mitjans. Destaco breument la quantitat de coses que ha fet durant la seva vida. Fa més de trenta anys va fundar l’actual Ateneu de Tarragona, entitat que organitza moltes activitats culturals, amb cors, orquestres, poetes, artistes variats, viatges... És una de les entitats que gràcies a la feina del seu president actual Jordi Freixa i el seu equip, amb els senyors Carné, Rosselló, Ferré i una bona colla de col·laboradors i músics que formen l’ànima d’aquesta entitat.
Antoni Panadès va crear Mon Camp Tarragoní, una agrupació artística que va tenir el mèrit d’aplegar velles glòries de l’escena musical local. Van formar-ne part artistes com Bernardo Rios, Ramon Berenguer, Casaprima, la senyora Casas entre molts d’altres. Ja que la porta estava oberta. De la direcció musical se n’encar-regava el gran mestre Pere Godall, que era un virtuós del piano.
En la seva tasca professional l’Antoni Panadès és un destacat radiofonista i periodista. Va començar de jovenet col·laborant a Ràdio Tarragona i Radio Cartagena, quan feia la mili. Va treballar a Ràdio Reus, va ser director de Ràdio Ontinyent, realitzador de Ràdio Popular a Reus i després va passar a Ràdio Tarragona, i les successores Radiocadena i RTVE, on va acabar amb brillants la seva vida laboral radiofònica. Era capaç de fer programes da ràdio ell sol sense ningú al control, tocava totes les tecles com un home orquestra. Entre una cosa i una altra va participar en infinitat de programes radiofònics, culturals, informatius i esportius. També va fer televisió a TVE, Tàrraco Visió i el Canal 21 de les Terres de l’Ebre. Tàrraco Visió va ser pionera a Tarragona en moments difícils. Aquesta va ser la primera televisió local de Tarragona. Recordo les entrevistes que hi feia l’Antoni Panadès i com a curiositat dir que en un especial de Cap d’Any hi vaig participar amb ell. També recordo el programa Tarragona Fa, que conduïa l’Antoni Panadès, en el qual em van regalar un pin de Joan Blàzquez que guardo i llueixo en les grans ocasions ja que és entranyable per qui el va fer i perquè parla de dues de les meves grans passions: Tarragona i la música. Antoni Panadès també ha escrit a les principals capçaleres tarragonines.
Als Nius d’Art hi feia de rapsode i els seus poemes omplien l’ànima, ara em ve al cap un que es deia «El mas de la Creu». Va actuar en tots els nius d’art que hi va haver a Tarragona i va compartir escenari amb Cast Sendra «Cassen», entre d’altres. Al Cassen jo no el vaig conèixer però si que dos o tres cops l’havia vist pel car-rer, sempre pel carrer Cervantes. Amb l’Antoni Panadès també hi vaig compartir actuacions a Telecabalgata, Tarraco Visió i a la ràdio.
A l’època del governador civil Robert Graupera l’Antoni Panadès va ser cap de premsa del Govern Civil, feina que compaginava amb d’altres activitats ja que com a persona inquieta no podia estar aturat. Li agrada passar llargs períodes de temps als Muntells, el seu poble, d’on el van nomenar fill adoptiu i on va ser director del museu. Als Muntells descansava d’aquest llarg caminar per temps, uns temps que sempre han estat difícils per a la cultura, per manca d’ajudes. Recordo que no va ser gens fàcil muntar l’Ateneu de Tar-ragona, que primer estava en un petit local junt al carrer Taquígraf Martí, després va poder passar al carrer Sant Magí 5, on abans hi havia hagut el Banc d’Espanya. Va ser un repte.
A l’Antoni Panadès la Generalitat li va donar la medalla Francesc Macià al treball l’any 2001 i la Diputació de Tarragona n’hi va atorgar una altra per la seva tasca de periodista l’any 1979. Ha guanyat molts premis, plaques, jocs florals i literaris. Ha escrit diversos llibres, de poesia, temes d’història local, misteri... Destaco el llibre que signa amb Albert Punsola sobre la transició: La transició des de la plaça Imperial Tàrraco 1976-1982. Va col·laborar també per a les més prestigioses agències de premsa, com EFE, Europa Press o FIEL. Va ser un divulgador de diversos pobles com Els Muntells –d’on va ser nomenat fill adoptiu– o Prades i les seves costums. Era molt amic del senyor Callau del Racó d’en Manelic. Van col·laborar per potenciar molts temes de Prades, com la festa de la Sopa de farigola, les castanyes o les pataques de Prades. Va ser en aquella època, amb l’alcalde Antoni Verdú, quan vaig fer el còctel «Prades sabor de roble», del qual se’n va fer ressò TVE en horari de màxima audiència.
La vida passa i el darrer cop que vaig veure l’Antoni Panadès va ser en una sala d’espera del metge. Tots dos esperàvem cita asseguts en aquell banc del si no fos. El vaig veure bé, però el cert és que tots dos ja començàvem a notar el pas del temps. Em va dir que vivia a Reus amb la família i vam recordar l’època de Daniel de la Fuente Torrón i diferents viatges periodístics que vam fer plegats. Vam recordar l’entrevista amb la popular cantant i actriu Karina (Maria Isabel Llaudes).
Tots érem jóvens i coincidint amb la Fira de Cambrils, vaig anar amb l’Antoni Panadès a entrevistar-la. Jo hi anava a fer unes fotos per Europa Press i l’Antoni Panadès per Ràdio Popular. L’entrevista ens la va encomanar el cambrilenc Josep Salceda Castells. Doncs bé, va arribar un moment de l’entrevista en què, després de fer-li un munt de preguntes a la Karina, Panandès va fer una pausa i em va dir a micròfon tancat: i ara que li pregunto. I aleshores jo li vaig dir: pregunta-li l’hora. A la Karina això li va fer gràcia. La Karina aleshores tenia una cançó que es deia «Las flechas del amor». Era molt amable, se la veia molt bona persona i recordo que anava acompanyada de sa mare.
Antoni, espero que estiguis bé, sobretot de salut. Quan algú com tu ha creat tantes coses ha d’estar content de poder veure que funcionen. Vam compartir moments de la nostra joventut i aventures en festes que malgrat la manca de mitjans tenien un encant, vam viure aquells nius d’art que van ajudar a posar els fonaments a molts artistes que no tenien més mitjans. Als micròfons de la ràdio també vas ser un altaveu per a la gent de Tarragona. En nom del grup BoPaSa, amb el que vam compartir forces actuacions, gràcies per les vegades que ens vas presentar, bé sigui en directe com en els programes de ràdio. Recordo quan a darrera hora fallava algun artista et posaves nerviós però al final el públic mai notava res.
Guardo molts records de pobles, d’alcaldes de poble i dels corresponsals de premsa que hi teníem. Era aquella xarxa que vas muntar per tots els pobles amb que contactaves des de Ràdio Tarragona. Molts cops el corresponsal d’aquell poble et deia la temperatura i un socorregut «avui no ha passat res». Era un periodisme que feies de casa per a casa.