Reus s’ha promocionat aquesta setmana a Madrid com la Capital del Vermut des de 1892 amb un esveniment multitudinari a la terrassa d’un cèntric hotel.
La presentació del sommelier reusenc Marc Niubó, una demostració de còctel de vermut de Reus a càrrec de la bartender madrilenya Raquel Espolio i la presència de la humorista i presentadora reusenca Eva Soriano van ser els plats forts de l’esdeveniment, que també va comptar amb les intervencions de l’alcaldessa, Sandra Guaita, i la regidora de Projecció de Ciutat, Noemí Llauradó.
Capital del Vermut des de 1892? Tot i que hi ha constància que anteriorment ja es produïa a granel sense embotellar, la data assenyala l’any en què Joan Gili va registrar la primera marca de vermut de Reus.
El 1893 el seguiran Enrique Yzaguirre i Josep Boule, fins a arribar a la trentena d’empreses elaboradores que hi va haver a la ciutat, amb més de cinquanta marques diferents, situant Reus com l’epicentre d’aquesta beguda a Espanya.
Més enllà de la forta implantació del comerç i la indústria vitivinícola, l’eclosió de la producció de vermut a Reus i l’embotellament i distribució amb marca pròpia té molt a veure amb les polítiques aranzelàries de l’Estat espanyol i de França.
El 1891, el govern conservador de Cánovas del Castillo va aplicar un aranzel proteccionista que apujava dràsticament els impostos que havien de pagar els productes estrangers per entrar a Espanya, incloses les begudes alcohòliques, entre elles els vermuts italians i francesos, que s’havien popularitzat molt.
L’encariment va propiciar una onada de fraus i falsificacions, però també va obrir la porta als fabricants locals a intentar copar aquest mercat.
França, que arran del descens de producció provocat per la plaga de la fil·loxera s’havia convertit en el principal mercat d’exportació dels vins catalans i espanyols, va respondre el 1892 aplicant un aranzel duríssim a la importació de vins procedents d’Espanya, mesura que, a més, facilitava la recuperació de les collites i els preus del vi francès.
Estant així les coses, els espavilats vinaters reusencs van veure en aquesta guerra d’impostos una inesperada oportunitat de negoci per compensar la inevitable caiguda de les exportacions a França.
La influència dels aranzels en l’auge del vermut de Reus va estar acompanyada d’un altre factor menys conegut: els vins del Priorat que s’exportaven a França s’utilitzaven per a l’elaboració de vermuts i tornaven reconvertits en aquest popular aperitiu, amb la qual cosa els cellers reusencs sabien que disposaven d’una matèria primeria idònia si apostaven per aquest producte.
Un article premonitori
En una recerca sobre unes altres empreses reusenques que van saber aprofitar de manera brillant el canvi de política aranzelària de 1891, vaig trobar un article molt il·lustratiu publicat el 1892 al diari madrileny Crónica de vinos y cereales. Periódico agrícola y mercantil.
Està signat per Antonio Blavia, director de l’Estació enotècnica d’Espanya a Sète –el gran port francès de la Mediterrània, junt amb Marsella–, i la seva lectura és doblement interessant perquè l’autor és un gran coneixedor del sector, que fins i tot fa referència a l’experiència del Xampany de Reus.
Amb el títol Procedimientos especiales de elaboración de los más acreditados vinos del Mediodía de Francia, manera de obtenerlos en España y disputar a los franceses parte de sus mercados, Blavia diu que «els vins gasosos, la bullidora escuma dels quals és la delícia dels aficionats, poden fabricar-se al nostre país més o menys superiors amb només atenir-se als procediments especials de la seva elaboració.
Si ens proporcionéssim operaris exercitats i hàbils, per més que els terrenys i la qualitat del raïm influeixen en la producció, estem segurs que els resultats premiarien els nostres esforços. Prova d’això és la creixent fabricació que d’alguns anys ençà es nota a Barcelona i Reus dels vins escumosos, la bondat i la diferència dels quals no perceben alguns fins a saber el preu».
Més enllà de l’exemple dels primers caves catalans, l’autor sosté que «diferents vins de Cariñena, Alacant, Priorat, etc., que hem tingut ocasió d’examinar, i que serveixen avui de primeres matèries, són, en general, gruixuts, de molt de cos, tancats de color, espirituosos, toscos i de paladar no delicat; circumstàncies que potser no era difícil corregir amb alguna cura en l’elaboració».
Segons Antonio Blavia, «el vermut mateix, que tantíssim genera a França, pagant per ell la nostra nació un molt regular tribut, s’elabora gairebé exclusivament amb mostos i brous d’Espanya, perquè França no els produeix de la riquesa sacarina necessària per a la seva fabricació.
Aquest, així com tots els tònics i amargs que en tan grans quantitats es consumeixen avui, podrien obtenir-se sense dificultat, ja que posseïm en millors condicions que ningú la primera matèria».
L’enòleg acaba l’article amb una exhortació premonitòria: «Considerem prudent cridar l’atenció sobre aquest particular, perquè opinem que, d’explotar-se aquestes classes a Espanya, singularment els vermuts i amargs, havien de reportar-nos algun dia abundants beneficis.
No s’oblidi en tot cas que les més famoses i excel·lents marques franceses deuen el seu gran crèdit al secret de la seva perfecta elaboració i a la constant identitat de la seva composició».
Paradoxalment, va ser a Reus on van sorgir els pioners del xampany a Espanya, copiant els mètodes de producció francesos, però Sant Sadurní d’Anoia li prendrà el relleu i esdevindrà la capital del cava.
En canvi, si bé les marques de vermut van aparèixer molt abans en altres poblacions, els cellers reusencs aconseguiran dominar el mercat i convertir aquest vi aromatitzat en la beguda més representativa i afamada de la ciutat.