Ahir a la tarda, quan els llums de Nadal barallen la nouvinguda foscor que engolfa els carrers, Fortuny va renéixer a través del testimoni del Dr. Francesc Fontbona, que va il·lustrar un Fortuny inusual, predecessor del Fortuny triomfador i de gènere que va guanyar el favor de l’Europa del segle XIX i amb una influència que, tot i que menor a la qual es mereix, l’ha mantingut com un honorari fins als nostres dies. I és que no hi ha casa d’àvia reusenca com cal si no s’hi troba una impressió o làmina de la Vicaria, per ressaltar, evidentment, que Fortuny era de Reus.
Fontbona analitzà la trajectòria d’aquell Fortuny de formació. Aquell que, tot i que encara venia d’una formació fortament acadèmica amb els judicis i virtuts de l’acadèmia, va tenir la sort de què els seus mestres compartissin insistències romàntiques que van passar a formar part de l’essencialitat de les seves obres, i que van obrir un dels afanys amb més rellevància de la seva producció; el tractament lumínic i el colorisme que apareix després de la seva estada al Marroc.
La xerrada, tot i tractar un tema força especialitzat, és una eina oberta i propera a tothom. Fontbona començà amb una anàlisi general de la tendència romàntica en l’art, amb apunts contextuals que situaven als assistents coneguessin o no els entramats del segle XIX.
I així, amb aquesta premisa, ens endinsarem en un viatge a través de les obres primigènies que va anar més enllà de la simple contemplació visual per englobar tot el bagatge personal d’un artista que considerem essencialment estètic amb els seus preciosismes virtuosos, convertint l’espai del centre cultural el castell en un estudi del sentiment romàntic del sublim a través de la contemplació exquisida del passat i les arrels patriòtiques i la seva contrapart més esglaiadora i inquietant, materialitzant aquest absolut en els volums de les escenes i composicions històriques i fantasioses d’alguns dels esbossos menys coneguts de Fortuny.
El seu gust per l’exotisme i la transmissió ambiental i lumínica dels escenaris pictòrics que va adquirir amb les estades a Roma i al Marroc amb la guerra d’Àfrica entre el Marroc i Espanya del 1859 i 1860 va desaparèixer sobretot amb la seva vinculació amb Adolphe Goupil, el Marxant d’art que va convertir al reusenc en un dels artistes més preuats, i segurament l’espanyol més famós del segle XIX a canvi d’esclafada aquests interessos representatius que s’allunyaven dels límits acadèmics, fregant a vegades un proto-impresionisme.
I per culpa d’això, juntament amb la seva prematura mort, és potser l’explicació de per què Fortuny no ha arribat a tenir la posteritat que mereix.
Morint el mateix any que els preuats impressionistes fan la seva primera exposició, el viatge sentimental de Fortuny es desprèn en els encàrrecs d’aquesta coherència hedonista, però sempre manté aquesta essència en els assajos interns que barallen amb els costumismes de l’època.
Aquest cicle, no només portarà a alguns dels millors especialistes en història moderna i art del segle XIX a diverses ciutats, sinó que pretén ser una eina d’unió entre un personatge històric clau per la ciutat i el territori, i la ciutadania més aliena de les narracions artístiques que han conformat el relleu inexorable de l’art europeu.