El cas de la tortura i mort de Cipriano Martos a mans de la Guàrdia Civil de Reus el 1973 afronta el seu penúltim capítol. Dilluns passat van començar les tasques per recuperar les restes del militant antifranquista a la fossa 11-67 nord del Cementiri Municipal, on van ser enterrades d’amagat dels seus familiars per intentar esborrar les evidències del crim.
Un cop s’arribi als cossos allí sepultats i s’identifiqui el que pugui correspondre a Martos, se n’agafaran les restes òssies i es portaran a un laboratori per obtenir les mostres d’ADN i realitzar altres proves antropològiques.
Si els treballs de localització conclouen amb èxit, se’l podrà enterrar de manera digna i donar al seu cas l’espai i la visibilitat que mereix dins la memòria històrica de la ciutat, que durant quaranta anys el va ignorar.
Mai sabrem del cert si Cipriano Martos va ingerir l’àcid sulfúric que va provocar-li tres setmanes d’agonia en un intent de suïcidi o forçat pels guàrdies civils que l’apallissaven i torturaven. En qualsevol cas, no és una circumstància que modifiqui la transcendència dels fets ni la seva significació històrica. Aquell jove granadí emigrat a Catalunya va ser l’última víctima mortal del franquisme a Reus. I, per circumstàncies difícils d’explicar, també va ser el gran oblidat de la transició a la ciutat.
Sepultat
Probablement, la responsabilitat principal d’aquest buit recau en els mateixos implicats en la seva mort –l’aleshores tinent Braulio Ramo Ferreruela i els seus subordinats–, que van aconseguir sepultar no només el cadàver i les proves de la violència emprada als interrogatoris, sinó també l’abast de tot l’episodi de tortures brutals contra un grup de detinguts per causes polítiques. Els dos jutges de Reus que van optar per mirar cap a un altre costat en tot el referent al cas també hi van contribuir notablement.
Però això no justifica per si sol que Cipriano Martos quedés exclòs de la memòria col·lectiva durant la transició i el seu record fos guardat exclusivament pels seus camarades del Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista) i del FRAP i pels companys de suplici a la casa quarter de la Guàrdia Civil de Reus. Institucions, polítics, historiadors i periodistes no vam estar a l’altura de les circumstàncies fins que la jutgessa María Romilda Servini va obrir la querella argentina contra els crims del franquisme. Com si Martos, que havia arribat a Reus procedent de Sabadell només sis mesos abans de la detenció, treballava d’encofrador a l’empresa constructora de Ramón Cubero i vivia en un modestíssim habitatge del carrer Pubill Oriol, no hagués estat fins aleshores un dels nostres.
Es pot al·legar ignorància, però relativa, perquè la resta de detinguts i torturats no eren persones anònimes i la notícia va transcendir als seus cercles i a la militància antifranquista més activa i compromesa, perquè tant el FRAP com Treball –el diari clandestí del PSUC– van publicar la notícia poc després dels fets. I perquè el PCE (m-l) recordava anualment Cipriano Martos a les seves publicacions, va pintar un mural en una paret de Reus i va instal·lar una làpida commemorativa a la fossa del cementiri, on li retia homenatges.
Val a dir que aquest llarg oblit ha acabat tenint una conseqüència positiva, com ha estat la publicació del llibre Caso Cipriano Martos (Anagrama, 2018), del periodista barceloní Roger Mateos. Un extraordinari relat històric i humà d’aquells esdeveniments, amb multitud de testimonis esfereïdors dels protagonistes. Després llegir-lo, és difícil passar per davant de la casa quarter del passeig Mata sense recordar algun dels passatges. Curiosament, la tragèdia d’un personatge quasi desconegut fins fa uns anys ha propiciat la millor narració que s’ha escrit sobre el tardofranquisme a la ciutat.
Quan arribi el moment de decidir com s’honora la memòria de Martos, probablement apareixerà la brama que el FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic) era una organització terrorista, atès que aquesta discussió ja va esclatar quan la dreta espanyola va acusar l’exvicepresident del Govern Pablo Iglesias de ser fill d’un terrorista perquè el seu pare havia militat al FRAP.
Això seria una fal·làcia, perquè Martos va morir el setembre de 1973 i el FRAP no es va embarcar en la lluita armada fins al 1975. Tota l’activitat clandestina de Cipriano Martos va ser propagandística i les substàncies confiscades a casa seva que servien per preparar còctels molotov només van ser utilitzades per posar fi a la vida del mateix detingut.