A la meva classe de l’Institut Gaudí de començaments dels anys vuitanta, el fet que un professor del centre hagués traduït al català l’Ulisses de James Joyce ens va costar de valorar.
Havíem sentit o llegit a la premsa local que allò era una cosa molt important i les professores de català i literatura ens havien intentat transmetre la rellevància de la feina feta per Joaquim Mallafrè, però les nostres preocupacions estaven centrades en altres assumptes i els únics Ulisses que coneixíem eren el patriarca de la família del TBO i el de les aventures escrites per Homer.
En qualsevol cas, que aquell senyor del bigoti s’hagués posat a traduir la voluminosa novel·la de l’escriptor irlandès confirmava el que tots ja sospitàvem: que era un savi. Perquè una persona que feia el trajecte a peu d’anada i tornada fins al barri Gaudí tot llegint un llibre només podia ser un savi. O un intern d’una institució propera.
Si no em falla la memòria, el seu recorregut habitual llibre en mà passava per l’avinguda del Comerç.
Com que el trajecte des de la ciutat a l’Institut era llarg per a qualsevol que no visqués al mateix barri, suposo que Mallafrè considerava inadmissible malgastar aquella estona sense dedicar-la a la lectura. Sobre això, el ressò del seu Ulisses en català va tenir també un efecte secundari: va auspiciar les apostes sobre quant tardaria algun cotxe o moto en alterar el peculiar costum de Mallafrè. Si més no mentre vaig anar a l’Institut, no recordo haver sentit a parlar de cap incident.
I ni aleshores ni després crec haver vist mai ningú més practicant aquest hàbit de lectura.
Ferraté va començar la seva trajectòria muntant un taller d’electrònica al carrer Frederic Soler
Com que jo no vaig tenir la sort de tenir-lo de professor, permeteu-me que limiti la referència a Joaquim Mallafrè a aquesta simple remembrança, perquè són moltes les persones i institucions que han parlat amb més coneixement de causa del seu mestratge en lingüística i ciutadania.
Onze dies abans ens va deixar un altre intel·lectual distingit amb el títol de Fill Il·lustre de Reus: Gabriel Ferraté Pascual. Com Mallafrè, un savi que, a més de ser-ho, en tenia tota la pinta, en aquest cas de les ciències.
Enginyer industrial i agrònom
Vaig tenir ocasió d’entrevistar-lo en 1991 per un reportatge que es volia centrar en el vessant més reusenc de Ferraté, en els seus inicis i records familiars, més que en la de rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Aleshores tenia cinquanta-vuit anys, feia gairebé dues dècades que estava al capdavant de la institució i ja era el degà dels rectors universitaris d’Espanya.
Un currículum que invitava a pensar en algun gen genial a la família, perquè altres cervells privilegiats com el poeta Gabriel Ferrater i el filòleg Joan Ferraté eren cosins seus. Les dues famílies tenien una empresa d’exportació de vins, van marxar a França durant la guerra civil i una de les primeres coses que va haver de fer el futur rector en tornar a Reus va ser aprendre el castellà.
Però mentre els pares dels seus cosins van deixar l’educació dels fills gairebé a l’atzar de l’autoaprenentatge, els de Gabriel Ferraté tenien altres plans. En acabar el batxillerat a l’Institut, ell volia estudiar enginyeria industrial, que era la seva vocació, però a casa pretenien que fos enginyer agrònom per a portar el negoci i les finques familiars. La solució va ser cursar alhora les carreres d’enginyer industrial i pèrit agrícola.
Van ser els seus darrers contactes amb l’enologia i l’empresa paterna, perquè a partir d’aquí va apostar definitivament per l’electrònica. Va muntar un taller al costat del domicili familiar del carrer Frederic Soler i allí va crear la Indústria Electrònica Fiber.
El primer encàrrec que va rebre va ser desenvolupar un sistema de control de trànsit per computador i els primers prototips van veure la llum el 1957. Uns anys després, els seus equips electrònics de control semafòric i de trànsit s’havien instal·lat en ciutats de tot el món i l’empresa es va integrar en una de Barcelona.
El 1962 va iniciar l’activitat docent donant classes d’Automàtica a l’Escola d’Enginyers i el 1965 va guanyar les oposicions a la càtedra d’Automàtica de la mateixa escola, per després passar a ser el responsable del Departament d’Automàtica i Sistemes Híbrids de la Facultat d’Informàtica de la UPC i director de l’Escola Tècnica d’Enginyers Industrials de Barcelona.
La seva trajectòria posterior és a bastament coneguda: rector de la UPC, director general d’Universitats i director general de Política Científica al govern de l’Estat, fundador i primer rector de la Universitat Oberta de Catalunya...
Potser per influència dels seus cosins literats, Ferraté dedicava el temps lliure a conrear una biblioteca de poesia catalana. Amb més sorna que immodèstia, em va dir que la seva era «la col·lecció particular més important de Catalunya i, per tant, del món».
