L’investigador Gerard Muntané (Reus, 1981) de l’Hospital Universitari (HU) Institut Pere Mata, ha participat en un estudi internacional sobre genètica i decisions de risc en què es van identificar 124 variants genètiques associades amb la voluntat d’una persona d’assumir riscos. Actualment estudia les malalties psiquiàtriques en relació amb l’evolució humana.
Si es fa un estudi genètic a un nadó, es descobrirà si farà salt de pont o correrà amb el cotxe en el seu futur?
No. La conclusió d’aquest estudi de la tolerància al risc és que la base genètica del risc no arriba al 2 per cent.
I aquestes 124 variants genètiques que han trobat?
Expliquen això, que amb la genètica podem predir un 5% aproximadament del risc d’una persona. Factors com els ambientals o els socioeconòmics poden ser més predictors. Podríem parlar de la suma de tot perquè només amb la genètica ens equivocaríem en un 95%.
Què s’entén per risc?
Els científics socials no es posen d’acord entre què és el risc o com es mesura.
L’estudi parla de factors com ara el sexe o l’alcohol.
Sí. La pregunta era «Et consideres a tu mateix una persona que pren riscos?». Van participar un milió de persones i d’aquestes, d’unes 500.000 es tenien altres dades com ara si corrien o no amb el cotxe, quantes relacions havien tingut, hi havia mesures d’aquest tipus, com mesures arriscades. Llavors es va mirar si la base genètica també servia per predir els altres comportaments. I s’ha vist que hi ha una correlació genètica molt forta entre considerar-te una persona que pren riscos i tenir conductes arriscades.
«La novetat és que s’ha comprovat que res del que s’havia escrit fins ara sobre les vies biològiques del risc no tenen res a veure»Quina és la novetat?
S’ha comprovat que res del que s’havia escrit fins ara sobre el que es pensava que eren les vies biològiques del risc -que es creia que eren a través de serotonina i dopamina- no tenen res a veure.
Què són la serotonina i la dopamina?
Són els neurotransmissors típics que tenim al cervell. I per contra, el glutamat i el gaba, que són altres neurotransmissors, sí que estan molt relacionats amb això.
Què té a veure el risc amb el fet que una persona sigui esquizofrènica o bipolar?
Doncs hi ha una correlació genètica important entre els mecanismes de la tolerància al risc i algunes malalties neuropsiquiàtriques com l’esquizofrènia o la bipolaritat i el dèficit d’atenció (TDAH). Les vies biològiques són compartides.
Llavors tenim aquests gens, que manen poc però que sí que hi tenen a veure.
Exacte. Aquest poquet està molt correlacionat amb altres trets de risc, amb malalties neuropsiquiàtriques i amb trets de personalitat. L’esquizofrènia, per exemple, està sobre el 80% d’heretabilitat, està molt clar. Però té un pes molt important l’ambient, l’entorn. Sempre hi ha un equilibri. Estem parlant de la genètica i de l’ambient, que és molt bon transmissor. Si tu estàs en un ambient en què tothom és molt simpàtic, tens tendència a ser més simpàtic. Si tu estàs en un ambient en què tothom arrisca molt, tu arrisques més, això passa.
«He estudiat l’evolució i des que he arribat al Pere Mata intento donar un punt de vista evolutiu a les malalties psiquiàtriques»I ara què es fa amb aquests resultats?
Els científics socials diuen que això té aplicació en els seus estudis perquè utilitzen dades agregades de la població.
Per solucionar els problemes abans que no arribin?
Això és un dels reptes, però el que necessitem són mostres més grans, per tenir més poder.
«Factors com els ambientals o els socioeconòmics poden ser més predictors. Podríem parlar d’una suma de tot»Quina és la seva tasca actual a l’Institut Pere Mata?
Jo sempre he estudiat l’evolució. I des que he arribat aquí intento donar un punt de vista evolutiu a les malalties psiquiàtriques. Són molt difícils d’explicar perquè són malalties que apareixen de molt jove, que et minven molt la capacitat de reproduir-te, de tenir fills, i que són molt agressives, que afecten molt en tots els àmbits de la vida. Però continuen estant aquí i en unes proporcions prou altes. El que és estrany, la paradoxa que es dóna és que l’evolució no ha eliminat tots aquests gens causants de malaltia psiquiàtrica.
És la genètica el futur de la humanitat?
No, encara queda molt. L’any 2000 es va presentar el genoma humà i es creia que ja estava tot solucionat. Estem fent avenços però molt a poc a poc. Amb les malalties psiquiàtriques potser en el futur podrem separar la població que té un risc molt marcat de patir-les de la que no en té.
