Els noms de Mariupol, Odessa, Berdiansk, Kherson o Mykolaiv han irromput al nostre mapa quotidià des que Vladímir Putin ha envaït Ucraïna. Els ports del sud del país són objectius militars de primer ordre i la informació de la guerra ens ha familiaritzat amb totes aquestes ciutats atacades per les forces russes.
Si poguéssim viatjar segle i mig endarrere, ens sorprendria comprovar que eren ben conegudes per bastants reusencs i tarragonins de l’època, perquè el blat i la farina procedents d’aquests ports d’Ucraïna i descarregats als molls de Tarragona abastien els pobles i ciutats de bona part del sud de Catalunya. Un negoci que va propiciar que alguns comerciants reusencs guanyessin gran fortuna i renom.
Anem a pams. A mitjan segle XIX, el blat que es consumeix a Catalunya arriba majoritàriament d’Aragó i de les regions castellanes de Terra de Campos i la Manxa, perquè les collites de l’Urgell i les altres comarques cerealistes són insuficients per abastir les necessitats del país. El blat de Castella es ven a les zones costaneres catalanes al doble de preu que als mercats d’origen, perquè les despeses de transport són altíssimes i les importacions des de l’estranger estan prohibides per protegir els interessos dels terratinents i les rendes dels agricultors.
Males collites i obertura
Les collites de 1866 i 1867 són escasses a Espanya, el que ràpidament deriva en problemes de desproveïment i gana a les capes socials més desafavorides. La crisi de subsistències provocada per l’alt preu i l’escassetat del pa contribueix a explicar la revolució de setembre de 1868 i el derrocament de la reina Isabel II.
El nou govern, encapçalat pel general Joan Prim, s’inclina pel lliurecanvisme i l’obertura del mercat espanyol. Així, el 1869, els nous aranzels promoguts pel ministre d’Hisenda, Laureà Figuerola, posen fi a la política proteccionista i liberalitzen el comerç exterior.
Tradicionalment, el graner d’Europa és Rússia, i sobretot Ucraïna, aleshores sota dominació de l’imperi tsarista rus. Els cereals s’embarquen als ports de la mar Negra –Odessa, Mykolaiv, Kherson– i la mar d’Azov –Mariupol, Berdiansk, Taganrog– amb destinació a tota la Mediterrània i més enllà. La qualitat del blat i la farina de Rússia i Ucraïna és bona, el preu és més assequible i els nòlits marítims són més econòmics i eficients en comparació amb les elevades despeses i penúries del transport per terra des de l’interior d’Espanya.
Els carregaments que arriben al port de Tarragona ho fan a través de Marsella, principal centre redistribuïdor del sud d’Europa, i els principals tractants de cereals s’aboquen a les importacions. Entre els comerciants reusencs de blat i farina trobem Joan Fontana, amb oficina i magatzem al carrer de la Presó, que ha convertit el petit negoci de productes agrícoles del seu pare en un important comerç de cereals, primer portats de l’Urgell i el Baix Aragó i després d’Ucraïna i Rússia.
En dècades posteriors, els seus descendents reorientaran l’empresa familiar cap a l’oli, convertint-se en un dels exportadors de referència, i el seu darrer propietari, Enric Fontana Codina, arribarà a ministre de Comerç durant la dictadura del general Franco.
Un altre pioner és Joan Vilella, establert al carrer Doctor Robert, que es llança a comprar els cereals directament als ports ucraïnesos i a portar fins a Tarragona vaixells sencers destinats a la seva empresa. La progressiva implantació de la navegació a vapor escurça molt el temps de viatge i augmenta la capacitat de transport, i a partir del 1878 Vilella comença a rebre carregaments que superen el milió de quilos de blat. Joan Vilella diversificarà els seus negocis cap al petroli, el vidre i la banca i els seus fills i néts seguiran ampliant-los i tindran presència destacada en molts sectors, tant a Reus com a Barcelona.
Un altre operador molt actiu és Josep Tapias, el nét del qual, Anton Tapias Salvadó, crearà La Isabela, una de les fàbriques de farines, sèmoles i pastes per a sopa més importants de Reus, ubicada als voltants del carrer Castellvell.
I també Joan Llopis, que començarà operant amb cereals, grans i farines al raval de Sant Pere i posteriorment expandirà el negoci cap als olis i fruits secs, fins a esdevenir un dels principals exportadors d’avellanes i ametlles de la ciutat i el país. El seu fill Josep Maria comprarà el castell d’Escornalbou.
Com poden comprovar, el llegat dels reusencs que van fer negocis cerealístics a Ucraïna és ben present a la ciutat, perquè els seus descendents han estat i són persones prou conegudes i per la petjada que van deixar en forma de cases i masos senyorials, alguns dels quals encara es conserven.
A començaments del segle XXI, les relacions econòmiques amb aquell país van capgirar de sentit i van ser els interessos ucraïnesos els que van desembarcar a Reus, concretament al Club de Futbol Reus Deportiu, però aquesta ja és una altra història.
