«El caliu que tenim aquí al bar de l’Orfeó Reusenc és molt correcte, però he de dir que s’ha perdut una mica l’humor que hi havia abans. Els culpables són els telèfons mòbils i les presses. Després, és clar, van al metge perquè tenen tendinitis», enceta conversa l’Àlvar Valls mentre endreça les últimes tasses de cafè i espera la mestressa, la Dolors Zamora. És gairebé migdia i el degoteig incessant de persones s’atura, però és imprevisible. Cada dos per tres hi ha algú desitjós d’un cafè carregat i una tertúlia. «Aquí ens ve gent de tots tipus, i de molt fidels! Fins i tot d’abans que agaféssim el bar», diu girant-se cap a la porta. La Dolors ha arribat. La parella és d’allò més coneguda a la ciutat. De fet, fa 23 anys i escaig que hi són darrere aquell taulell metàl·lic, on s’han degut repenjar una gran quantitat de persones, tot esperant per tastar els característics esmorzars de forquilla i, per descomptat, les truites dels mil i un gustos. «Pel que sabem, en els gairebé 100 anys de l’Orfeó Reusenc, han passat uns tres o quatre propietaris de bar. Hi va haver el Marià, el Lauerà, la Maruja i una parella que s’hi va estar prop d’un any. Tots nosaltres hem cobert la història de l’entitat», recorda Valls. I és que agafar el càrrec, en quedar-se tots dos sense feina, els va revolucionar la vida. «Hi va haver un membre de la Junta que ens coneixia i ens ho va oferir. La Dolors va donar l’empenta que necessitàvem, i així ens vam embarcar en aquesta gran aventura», remarca l’Àlvar i segueix ella: «Nosaltres no teníem idea de com funcionava això. Hem après a ritmes frenètics. Elaborant un entrepà darrere l’altre i dia a dia». Ràpid no vol dir malament, tot el contrari: «Si no surt bé, no ho lliuro. Si es crema una truita, la llenço i en faig una altra. Jo no sóc cuinera de professió, vaig començar a la cuina d’aquí com si estigués a casa meva. El sistema és essencialment el mateix».
Humor i bona cuina
Sí que és veritat que molts vénen per la bona cuina, perquè tot client recorda les ja esmentades truites d’espinacs, d’espàrrecs, de carxofa i de bajoca, entre moltes altres. «Al principi fèiem els típics entrepans d’embotit, però de cop i volta la truita va fer furor. Com que acostumem a cuinar per a la gent que fa una escapada de la feina per poder fer l’esmorzar ràpid i fort, ja ens esmer- cem a fer un entrepà de truita directament. Semblem gairebé una fàbrica!», riu la Dolors. Es tracta d’innovar fins i tot, ja que «se li pot afegir una mica de pernil, tot lliga». I és que es posi el que es posi, la flaire als matins té un poder que contagia.
Val a dir, però, que també hi ha un altre plus de qualitat al popular bar. «L’humor de l’Àlvar sempre és un al·licient. Encara que sembli seriós, sempre té algun acudit per a tothom», diu ella orgullosa. Un altre concepte per aprendre és el dels famosos vint minuts. «Tots van amb el supositori per arribar a corre-cuita a tot arreu. Aconsellem que pels esmorzars de forquilla vinguin els caps de setmana, perquè són plaers que s’han de pair tranquil·lament», conclou Valls.
