Fa uns dies vaig conèixer, en un reportatge sobre l’Aquelarre de Cervera, la Juliana. La Juliana és una jove instagramer coneguda a les xarxes com @animalliure.
Vaig quedar fascinada per la seva naturalitat i frescor. La Juliana és el que es coneix actualment com una influencer, és a dir, una persona amb milers de seguidors a les xarxes socials. En aquest moment ja passa dels 40.000 seguidors i em confessava que no sap com ha arribat a aquesta quantitat, que senzillament va començar d’una manera casolana penjant bocins de vida per a la seva família i amics a l’Instagram, i mitjançant la viralitat de les xarxes socials s’han anat sumant seguidors, com aquell qui diu sense voler.
La Juliana i els influencers en general són una realitat paral·lela a la majoria de la societat però amb una gran capacitat d’influència en un nucli de població gens menyspreable, el que fa que la contractin en diferents espais radiofònics i, fins i tot, la convidin com a VIP a esdeveniments de cultura popular.
Navegant per internet de sobte em vaig trobar caragolant els dits de la mà en un gest gens anatòmic per veure si era capaç de fer l’últim repte que s’ha viralitzat a les xarxes, el #deleallichallenge.
Ho va fer el futbolista Dele Alli per celebrar un gol a la primera jornada de la lliga anglesa, a mitjan agost, i ja hi ha més de 47.000 persones que ho han compartit a les seves xarxes socials i, fins i tot, hi ha tutorials per aconseguir-ho. Per sort aquest últim repte viral no té la perillositat d’altres que també s’han fet virals com el #InMyFeelingsChallenge, que consisteix a baixar del cotxe en marxa i ballar.
Tant els influencers com els reptes virals només són dos exemples del que corre per les xarxes i que té molta influència sobre un determinat segment de la població. És un fenomen que sovint passa desapercebut per una part de la societat que continua estant atent al món només a través dels mitjans de comunicació tradicionals. Crec que hi ha molt poca interacció entre aquestes dues realitats. La nostra és una societat de realitats paral·leles, tot sovint contraposades entre si.
Fa pocs dies va saltar la notícia de l’Eduardo Serrano, un home del barri de Sant Andreu de Barcelona, que convivia des del mes de març amb el cadàver del seu germà Antonio a casa per no perdre la paga de 1.000 euros mensuals que rebia el germà mort, enfront de l’ajuda de 300 que rebia ell. En declaracions a un mitjà l’Antonio manifestava: «És que, si no, em moria jo, perquè no tenia per viure».
Si grates és una història dura i difícil. Una família amb quatre germans i uns pares alcohòlics. Els fills grans van poder marxar però l’Eduardo i el seu germà Antonio restaren amb els seus pares fins a la seva mort. Una vida marcada sens dubte per l’herència familiar conduí l’Antonio i l’Eduardo a una vida marginal amb problemes amb la llei i estades a presó.
La seva, però no és una vida especial, és una més de moltes realitats paral·leles poc agradables d’explicar, gens agradables de viure i poc agradables de veure. Però una més de les vides que ens envolten.
Malgrat tot, no cal anar a les xarxes ni a realitats tan extremes per viure i conèixer vides i realitats paral·leles. En el nostre dia a dia en construïm i en trobem a cada moment, però sovint no les volem veure. Anem cap a una societat cada vegada més deshumanitzada, menys empàtica, individualista i egoista. Si les realitats paral·leles poguessin convergir en el present i no esperar a l’infinit, es podria començar per viralitzar un nou repte: #solidaritatchallenge i estendre’l a tota la societat.
Tot plegat em va fer pensar en aquest poema de Joan Salvat Papasseit en què ens parla de la relativitat d’una vida. D’una vida plena de vides paral·leles.
«Res no és mesquí ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s’ullprèn i té delit del bany:
que s’emmiralla el llit de tota cosa feta.
Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada
I l’onada del mar sempre riu,
Primavera d’hivern-Primavera d’estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla viu eternament.
Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort no si l’heu
demanada.
I si l’heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer
necessiteu morir.
I no som mai un plor sinó un somriure fi
que es dispersa com grills
de taronja
Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada
bri de cosa.
Avui demà i ahir s’esfullarà una rosa
i a la verge més jove li vindrà llet al pit».
Laura Solé. Periodista Vinculada als serveis informatius de TV3, ha presentat el ‘324 Comarques’ i l’espai ‘L’Entrevista’ del 324 i ha participat en el programa ‘Els matins’. Fa classes a la Universitat Autònoma de Barcelona.
