En plena precampanya per a les generals de juliol, entrar a valorar els resultats de les eleccions del 28 de maig pot semblar extemporani. Però com que precisament són aquells resultats els que han mogut a qui té potestat per fer-ho (el president Sánchez) a convocar-les, no me’n puc estar de fer algunes observacions. Sobretot perquè el relat que interpreta els resultats de les passades com una ‘onada reaccionària’ està condicionant la manera d’afrontar les properes. Per començar, aquesta mania de il·lustrar els comportaments electorals amb metàfores atmosfèriques (onada, tsunami, terratrèmol...) com si fossin fenòmens naturals que no són responsabilitat de ningú, o com a molt del canvi climàtic, és una manera de suggerir que són inevitables i, si això fos veritat, no ens caldria anar votar, els partits s’ho podrien jugar als xinos o que ho faci el ChatGTP. Però és que a més és mentida.
Les dretes han guanyat. I les esquerres han perdut. Això és cert i indiscutible. Ara bé, si mirem el nombre de vots del bloc de les dretes la suma de PP, Vox i Ciutadans augmenta en les municipals uns 900.000 vots (+11%) però amb prou feines ho fa a les autonòmiques (+3.000 vots, un 0,05%). El percentatge de Vox augmenta respecte a les eleccions municipals i autonòmiques del maig del 2019, però disminueix, a totes les comunitats autònomes on hi ha hagut eleccions, respecte a les eleccions generals del novembre del 2019.
En el bloc d’esquerres, el PSOE perd 400.000 vots (-6%) a les locals i 67.000 (-2%) a les autonòmiques, però qui s’enfonsa és Podemos, que desapareix dels parlaments de Madrid, València i les Canàries i perd 470.000 vots a les locals (-71%) i 400.000 a les autonòmiques (-45%). Els resultats de les municipals a Catalunya –on guanya en nombre de vots (no en regidors) el PSC, els Comuns perden 60.000 vots (-19%), ERC en perd 300.000 (-36,7%) i la CUP 80.000 (-20%)– són més complexos i difícils d’extrapolar perquè vivim encara la ressaca del procés. A tot arreu baixa la participació i pugen el volt en blanc i el vot nul, indicadors de desafecció.
Sembla, doncs, exagerat parlar d’una onada, en tot cas, continuant amb els símils meteorològics, seria més aviat una sequera selectiva que ha afectat només a l’esquerra i, sobretot, a l’esquerra a l’esquerra del PSOE. Conformar-se amb l’explicació d’onada reaccionària no només afavoreix la dreta, perquè la col·loca en una posició d’avantatge tan inevitable com un fenomen natural, sinó que també resulta molt còmoda per a l’esquerra, perquè li evita fer autocrítica. De fet, si els sents, sembla que hagin perdut precisament perquè ho han fet tot molt bé, tant que la campanya consisteix bàsicament a espantar-nos amb les terribles conseqüències que tindria per a tots un triomf de la dreta. Que sí, que jo crec que les tindria, sobretot per als més vulnerables, però sisplau, una mica de respecte. No els interessa saber per què els seus votants i les seves votants s’han quedat a casa? Sembla evident que part de la desafecció és imputable a l’actitud arrogant de Podemos, immersos en marcar perfil amb guerres culturals identitàries importades dels campus nord-americans, i sobretot a la nefasta gestió del Ministeri d’Igualtat, en especial per la seva llei estrella, la del Sí és Sí, que ha suposat rebaixa de condemnes i excarceracions de violadors. El soroll provocat ha contribuït a tapar els innegables encerts del govern en altres qüestions.
El discurs de la por potser sí que d’entrada mobilitza a alguns però a la llarga no funciona. Sense les dones no es guanyen eleccions, contra les dones no es pot governar
El president Sánchez, en una entrevista (incòmoda) a Onda Cero amb Carlos Alsina s’hi va referir.... i va deixar claríssim que no ha entès res! Segons el president que va nomenar ministra a Irene Montero alguns discursos han incomodat a senyors de 40 i 50 anys (ho sap perquè diu que alguns són amics seus). Se suposa que, com a conseqüència, s’hi ha produït una «reacció». L’alternativa, segons va dir en aquella entrevista, és canviar un feminisme de confrontació per un d’integració. La diferència entre el feminisme d’integració del senyor Sánchez i el feminisme inclusiu de què ha fet bandera el ministeri deu ser a qui vols integrar o incloure, en tot cas queda clar que ni per a l’un ni per a l’altre la prioritat som les dones. El feminisme ha d’integrar, amablement, els senyors que s’incomoden, i ha d’incloure, abnegadament, qualsevol altra lluita per ocupar-se’n. O sigui, d’una banda «dones no molesteu als senyors», i de l’altra «estimades, cuidem amb alegria de tothom, que aquesta és la nostra missió en la vida».
Que senyors, de l’edat que sigui, s’incomodin no és cap novetat. Que la dreta negacionista de la violència masclista aprofiti els errors d’una llei mal feta i d’una gestió prepotent de l’error és tristament inevitable. El problema, i el senyor Sánchez ho sap encara que no ho digui, és que a qui ha incomodat el Ministeri, pel que ha fet, per com ho ha fet i pel que no ha fet, és en primer lloc, a les feministes. El que hauria de preocupar al president i a tots els partits d’esquerres és quina part del vot d’esquerres que es va quedar a casa o va votar nul és de dones emprenyades. La llista de raons és llarga, començant pel nyap jurídic de la Llei del Sí és Sí. No van voler escoltar les veus que alertaven dels possibles problemes, van acusar les feministes crítiques de punitivistes (mentre, un altre ministeri comandat pel mateix partit estava tirant endavant una Llei de Protecció Animal que contemplava l’augment de càstigs i una altra llei del Ministeri d’Igualtat, la Llei Trans, incloïa un règim sancionador amb multes que poden arribar als 150.000 euros, es veu que l’antipunitivisme és selectiu i només aplicable a delictes contra les dones). Tampoc van voler escoltar ningú pel que fa a la Llei Trans, que redefineix dona com a identitat subjectiva, desvinculada del sexe, negant així l’origen de l’opressió de la meitat de la humanitat, que no és altre que controlar el paper de les dones en la reproducció humana. Van aprovar la llei sense debat, acusant les feministes crítiques de fòbiques i sense tenir en compte les experiències d’altres països, que estan reculant en veure les conseqüències per a infants i adolescent.
Les xifres de dones assassinades i d’agressions sexuals, l’augment de la violència sexual entre menors, la globalització i la normalització de l’explotació de dones vulnerables en la indústria de la prostitució i en la de la reproducció humana, i totes aquelles dades que, recollides per sexe, ens permeten tenir indicadors de desigualtat –la bretxa salarial, l’atur, la pobresa femenina, etc.–, ens estan demostrant que el masclisme, lluny de recular, manté els vells privilegis, més o menys disfressats, i ha colonitzat nous espais. Mentre, una esquerra autoidentificada com a feminista maltracta el feminisme amb agendes de regulació i permissivitat de la prostitució i la pornografia, i blanqueja l’explotació reproductiva, il·legal al nostre país, parlant de la seva «versió altruista» o incloent en les llistes electorals destacats defensors de la ‘gestació subrogada’. De motius ens en sobren per estar molt emprenyades. Si l’estratègia del PSOE (i de SUMAR i els altres partits d’esquerres) és ignorar-ho perquè, obligades a triar entre la dreta extrema que nega la violència masclista i retalla drets de les dones o l’esquerra autoidentificada que arracona l’agenda feminista i ens redefineix, al final els votarem, no anem bé. Perquè el discurs de la por potser sí que d’entrada mobilitza a alguns (a mi segur, jo sempre voto i si no puc votar a gust, trio el mal menor) però a la llarga no funciona. Sense les dones no es guanyen eleccions, contra les dones no es pot governar.
