Costa comprendre que en els nostres temps marcats per desafiaments globals com el canvi climàtic, on la solidaritat i la sostenibilitat haurien de ser la nostra absoluta prioritat, encara existeixen països en guerra. És inconcebible que segueixin existint líders imperialistes irreflexius que passen totalment per alt el benestar de la gent i del planeta, buscant un benefici tacat de sang.
Fa un any, quan va començar la invasió russa a Ucraïna, jo era aquí, a la meva ciutat adoptiva, Tarragona. Recordo converses telefòniques amb els meus familiars i amics a Polònia, molt de desconcert i una profunda preocupació. Polònia i Ucraïna comparteixen frontera i són alhora països germans units per una cultura i història marcades per esdeveniments de tota índole. Com passa entre veïns, a vegades, al llarg dels segles, els nostres interessos coincidien, o coincidien els nostre invasors. I també van haver-hi moments difícils on vam estar dividits i enfrontats.
La relació i proximitat entre Ucraïna i Polònia va ser la meva sort perquè vaig poder créixer en un ambient intercultural. Els meus avis paterns eren ucraïnesos i, malgrat la seva arribada al nord de Polònia després de la guerra no va ser el que van somiar, van crear una comunitat ucraïnesa molt interessant i rica culturalment. Un dels meus records més bonics de la infància va ser celebrar dos Nadals. Poca gent sap que a Ucraïna i la diàspora ucraïnesa, a part de la fe ortodoxa, existeix l’Església grecocatòlica, el segon major grup de creients ucraïnesos. Aquesta església reconeix la sobirania del Papa i el dogma catòlic però, alhora, segueix el ritu bizantí i el calendari julià. D’allí la meva sort de nena de sentir que les festes nadalenques no acabaven mai, i si puc ser sincera, la Nit de Nadal ucraïnesa, celebrada el 6 de gener, amb els meus avis i tota la meva família reunida, és el que em porta records més tendres.
És inconcebible que seguei-xin existint líders imperia-listes irreflexius que passen totalment per alt el benestar de la gent i del planeta
Per nosaltres, celebrar els ritus religiosos ucraïnesos ens mantenia units en la cultura dels meus avis. Era un espai on practicar la llengua, cantar nadales tradicionals a veus d’una bellesa extraordinària, portar vestits típics o gaudir del menjar tan bo i especial. El nostre plat polonès més típic, pierogi, és alhora un plat ucraïnès, i ningú el cuinava com la meva àvia.
Mai em va agradar anar a missa, però anar a la cerkiew tots junts era una experiència única. Tota la cerimònia era cantada en ucraïnès a diferents veus, amb la meva àvia i la meva mare, polonesa, a primera fila del cor. Hi havia com un diàleg cantat entre el capellà i els participants. La cerkiew estava feta de fusta i maó i la decoració era preciosa. El sostre de fusta estava pintat tot a mà i l’ambient estava ple d’encens i màgia. En la mateixa església vam celebrar el funeral del meu avi i, uns anys després, el de la meva àvia.
Arran de la guerra, a partir de setembre passat, els grecocatòlics ja no volen compartir el calendari amb els ortodoxos i passaran al calendari gregorià. L’anhel d’acostar-se a l’Occident i tallar amb Moscou és tan fort, que demana canviar els costums, per molt arrelats que estiguin.
És curiós com, malgrat tenim accés instantani a la informació global, això no ens fa necessàriament més empàtics.
Sembla que les distàncies geogràfiques continuen sent les que determinen la nostra responsabilitat i implicació. Sovint, resulta més fàcil que ens afecti una tragèdia, com una guerra, quan és al costat de casa nostra o afecta algú amb qui ens sentim propers per cultura, història, religió o raça.
Un fenomen que em resulta igual de trist, és com ens afecten les desgràcies en el temps. Sovint la nostra empatia té una data de caducitat. Serà que la creixent insensibilitat se’ns estigui colant com un mecanisme natural de defensa per a no tornar-nos bojos?
M’enorgulleixen les reaccions de persones que van viatjar amb els s eus propis mitjans a la frontera d’Ucraïna a recollir i portar gent cap a aquí i acollir-la
Fa quinze anys, quan vaig arribar a Catalunya i per major sorpresa meva, em van explicar que a Espanya als catalans se’ls mal anomenava ‘polacos’. Vaig escoltar diverses teories una mica curioses sobre l’origen però cap em va convèncer. Avui ja tinc la meva pròpia teoria i està relacionada, en part, amb com m’he sentit acollida en aquesta terra. Alhora, i sobretot, ho relaciono amb la reacció del poble català a aquesta guerra.
M’enorgulleixen les reaccions de persones que van viatjar amb els seus propis mitjans a la frontera d’Ucraïna a recollir i portar gent cap a aquí i acollir-la.
M’estremeix la germanor, l’ajuda que es continua oferint cada dia, tant als que han hagut de venir, com als que segueixen allà, forçats a acostumar-se a viure entre bombardejos russos que devasten i maten diàriament.
Igual que els catalans, els polonesos hem aprovat un important examen de solidaritat. I no podem oblidar que el nostre compromís de suport en la lluita dels ucraïnesos per la pau i la llibertat és tan important ara com fa un any. I no només per ells, sinó per tots nosaltres, per Europa.
