Encara no fa un mes, se celebrava l’Encesa de torres, talaies i talaiots en defensa dels drets humans a la Mediterrània. Esta iniciativa, lloable, transversal i valuosa, pretén posar en relleu el passat patrimonial i lligar-lo a un present esfereïdor, el de les migracions que travessen el nostre particular «llac interior», aquella Mediterrània de Braudel.
En l’acte són protagonistes, evidentment, les torres de defensa i vigilància llevantines. Una mena de sentinelles, de frares silents, que d’ençà del Cinc-cents escruten la costa a la recerca de perills. Esta exaltació resulta especialment curiosa al nucli català més meridional, on la mutilació d’una antiga talaia ha esdevingut pública i notòria. Anem a pams.
El 9 de març de 1811, un mariner geniüt i de nervi es rebel·lava vora la mar salada. Josep Beltran Matamoros, ‘Pepo la Torrera’, tenia quaranta-sis anys i, d’ençà del 1782, s’encarregava de guardar la torre de Sant Felip, al cor de l’actual nucli de les Cases d’Alcanar. Aquell dimarts, en clarejar el dia, un estol de canoneres angleses havia romput files dellà l’impertorbable horitzó blau.
Una de totes, la Gul-Nave, va obrir un foc impietós contra la costa. Eren les voltes del migdia. El torrer, enramat a coberta i amb l’ajut de tres mariners més —Vicent Huguet, Manolo Pascual i Frisquet Boix—, empunyà uns canons apuntats a mar oberta. Res no va valdre: torpedinada la platjola, la torre i algunes cases de la volta van caure com un fardell.
Pepo, mig cec, emboirat i ferit, va quedar marcat pel fet. No era per menys. Anys després, dictaria unes darreres voluntats. La primera, que es fes una deixa de dotze rals al Fons de socors de les viudes i òrfens de guerra. La segona, que es pintés un rellotge de sol a la fatxada de llevant, perquè hom sabés l’hora. La tercera, que la casa pairal, les despulles d’aquella torre assolada pels anglesos, es refés i l’heretés qui cuidés sa muller, na Mariana Subirats Sans, sense poder sortir mai de la família.
Parlem d’una talaia que, des d’ans de 1589, senyorejava al cor del barri pescador, damunt d’una timba com les que encara abunden cap al sud, a Sòl-de-Riu; a més del control sobre la Mediterrània i l’incipient nucli, encarada fit a fit a la capella de Sant Pere i a la mar, la torre era ben comunicada pels lligallos que hi menaven i que l’enllaçaven amb l’interior del Montsià, la costa i el riu.
Fou Joaquim Torné Gregó, un mariner rapitenc, qui va refer-la cap a 1847. Per sortir-se’n, llogaria a la quadrilla de Batiste Sorolla, un vell ferrassador convertit en constructor. No ho feu debades: en aquells anys, Quino es casaria amb la Rosa Beltran Subirats, filla gran de Pepo la Torrera i na Marianeta.
Era temps d’assajos polítics difícils; i estes turbulències, van tindre ecos a casa. Els germans Beltran Subirats van esgatinyar-se per l’herència i, en especial, per la torre, que s’havia de quedar la Rosa. El més bel·ligerant fou el germà gran, Pere-Lluc, que havia estat alcalde i se les sabia totes. En sortir a relluir el testament de Pepo la Torrera, fet poc més de trenta anys arrere, hom callà i s’acceptà que la Rosa se la quedés.
L’estructura de la casa era la mateixa que va projectar l’enginyer mallorquí Joan-Rafel Aloy el 1748: «un primer piso en el plano de calle, en qué está el repuesto de pólvora, segundo piso y escalera para subir á la plataforma». Jordi Torné Beltran, primogènit i hereu de la Rosa, va cobrir l’engolfa l’any 1898. Mentre un nebot guerrejava a les Filipines, ell va fer coronar el capdamunt de la torre amb uns magnífics cabirons de pi de melis i un feix d’aguilons, teules i tortugades fets al rajolar del tio Rei. A la solana, s’eixugarien els coves, els ralls i les xàrcies.
La darrera reforma de la casa va fer-se el 1945, acabada la guerra. «Lo tiet» Ramon Forcadell Torné —que segons el carnet, es dia Marc-Salvador— va voler fer-hi un forn per coure barres i pans als baixos de la casa, quasi escatxillat de ruixim marí. Tot i l’estraperlo i el racionament de la llum, sos nebots —mon iaio Ramon i son germà, Marià— van deprendre-hi l’ofici. L’espai es compartia amb una botiga, presidida per dues enormes engerres d’obra, un estanc i el telèfon públic. Mort «lo tiet» el 2009, la casa es tancaria per primera vegada en 227 anys.
Llavors fou l’estocada final. Aquell fòssil militar, un casalici acollidor de la memòria casenca dos segles llargs, va canviar d’amos i ara, a les seues entranyes, es gesten sense miraments apartaments turístics. Les obres s’acceleraren a la primavera del 2023: li proliferen bastides, formigoneres i esbirros abillats amb granotes i cascos. No s’han encomanat a Déu: han picat el rellotge de sol, desoint la voluntat de Pepo; hi han col·locat jàssenes de formigó, a despit de l’embigat centenari de Jordi; han colgat de reble el forn, soterrant de nou al «tiet».
I resulta impactant veure com la transmutació de pell d’aquella torre atrotinada, eix «absolut, noble i antic», rovell i vèrtebra del nucli, passa desapercebuda a ulls de tothom. Aquell espai, adjacent al port deportiu i sotmès a les facultats de control i supervisió per part de l’Administració portuària previstes legalment, es degrada i s’usa com a epicentre d’especulació urbanística.
Faves comptades, la nova fesomia resultant —un pasticcio gelat i pretensiós, minimalista si voleu— haurà de ser, forçosament, més productiva que l’actual, tot i la seua solera i rellevància vexades.
Una dona casenca sentenciava la desempara de la torre, seguit pel rosari del «si no fos per l’amo», un conegut futbolista català. Quan prenguem consciència de la destrossa, sempre li podrem dir —com en aquella parèmia d’anar per casa— la torre del «si no fos».
