El maldecap de molts alcaldes i alcaldesses del darrer any és especialment l’article 11, ‘Costos de la gestió dels residus’, de la llei espanyola 7/2002 de Residus.
Aquest famós article 11 diu que en un termini màxim de 3 anys des de l’entrada en vigor de la llei (això és el 10/4/25) els ens locals establiran obligatòriament «una tasa (...) de carácter público no tributaria, específica, diferenciada y no deficitaria, que permita implantar sistemas de pago por generación y que refleje el coste real, directo o indirecto, de las operaciones de recogida, transporte y tratamiento de los residuos, incluidos la vigilancia de estas operaciones y el mantenimiento y vigilancia posterior al cierre de los vertederos, las campañas de concienciación y comunicación (...)».
Aquí ve el maldecap de la majoria dels 947 ajuntaments del país, les febrades que tenen secretaris, interventors, tècnics i regidors, per quadrar els comptes.
Resumint, clar i meridià: la taxa que paguen els veïns i veïnes ha de cobrir el cost total del servei de recollida i tractament de residus. Ras i curt, s’ha acabat de jugar a fer política amb la taxa de residus.
S’ha acabat la vella política d’anar a les eleccions municipals amb missatges del tipus. «si soc alcalde o alcaldessa congelaré les taxes, o les baixaré o les trauré». I així ens ha anat al país.
Segons l’informe de l’Agència de Residus sobre Les taxes de residus de Catalunya 2023, elaborat per ENT, amb dades de 140 municipis, estima que, per al 2022, la recaptació de taxa tenia una cobertura del 59,25% del cost total del servei. La realitat, i només cal veure la premsa local, ens diu que molts ajuntaments estan lluny de la plena cobertura.
Per tant, la realitat és ben simple, aproximadament el 40% del cost total de l’apartat dels residus és cobert per la caixa comuna del pressupost municipal, afectant uns recursos que podrien ser destinats a altres serveis. En el fons, aquest 40% és cobert també pels ciutadans, per la resta d’impostos que es paguen habitualment (especialment l’IBI, Vehicles, Obres o la plusvàlua...). Per tant, siguem realistes, avui en dia com a ciutadans paguem realment el 100% del cost del servei, el que passa que està amagat entre les múltiples partides del pressupost municipal.
Per tant, realment no parlem d’increment de la taxa, sinó de la transparència de la taxa.
Fet aquest aclariment, cal entendre l’esperit del legislador, en prendre aquesta mesura, vol que el ciutadà sigui conscient del que paga, del que costa per exemple a una família de 4 membres gestionar correctament els 2.000 kg de brossa que genera. Sense consciència no hi ha canvi d’actituds, d’hàbits i ha de ser el cost real, amb una taxa que ens permeti aplicar la taxa justa. I siguem realistes amb taxes a 67 euros l’any per a una família no hi ha recorregut per fer-ho.
I la taxa justa és la clau per incrementar els ‘practicants’ de la recollida selectiva. El nivell de recollida actual al país està al 45%. Després de 25 anys de campanyes de comunicació, estem davant d’un sostre de vidre, la ciutadania convençuda ja practica la separació dels residus a casa per motius ambientals, per militància o perquè sí. Ara ens cal sumar tota aquella població que això del ‘reciclatge’ ni li va ni li entra... i ho hem de fer amb les eines de la fiscalitat. És trist, però cal tocar la butxaca.
No ho oblidem, reciclar no és un caprici, una moda, una molèstia; és una necessitat vital de preservar recursos, de generar llocs de treball, d’evitar més impacte sobre la salut i el medi ambient. Tinguem-ho clar.
