Una de les màximes aspiracions del País Basc, una vegada superats els anys de la dictadura, era recuperar els seus drets forals. La Constitució de 1978 va consagrar aquesta reivindicació històrica del poble basc amb la recuperació del Concert Econòmic Basc, un sistema on els acords són bilaterals i el País Basc és solidari amb les regions més pobres. Junt amb el concert basc, la Constitució espanyola va aprovar dos altres sistemes fiscals entre les comunitats autònomes i l’Estat. Per una banda, el conveni propi de Navarra, que s’assembla molt al concert basc, i el règim general que s’aplicava a la resta de les comunitats autònomes.
A ningú se li escapa que, tret dels casos específics del País Basc i Navarra, posar a Catalunya i fins i tot Galícia o el País Valencià en el règim comú és un dels principals nyaps del pacte constitucional del 1978. Des de bon començament, per història, potencial econòmic, lideratge i ambició política sempre s’ha trobat incòmoda en aquest sistema híbrid entre el ‘cafè per a tothom’ i una certa descentralització asimètrica. Des de l’aleshores, totes les propostes de la Generalitat en matèria fiscal per sortir del règim comú de finançament han estat rebutjades amb gran virulència i demagògia des de Madrid.
Ni el PSOE ni el PP no han volgut assumir una reforma del sistema de finançament català. L’any 1996, quan el PP i CiU van acordar retocar l’actual model de finançament, el PSOE s’hi va oposar; mentre que, quan els socialistes intentaren millorar les condicions financeres de Catalunya a instàncies del govern tripartit, qui s’hi va posar d’esquena va ser el PP.
Amb els anys, tota proposta per reformar el règim fiscal de Catalunya s’ha convertit en una mena de tabú, titllant els seus promotors d’insolidaris, egoistes i contraris a la llibertat, entre altres improperis.
Malgrat les dificultats per encarar el tema, cada cop són més els partidaris de reformar el règim comú de finançament de les autonomies instaurat el 1978. Amb el pas dels anys, el PSOE ha anat prenent consciència que, tard o d’hora, calia fer una reforma fiscal general que s’ajustés més a la realitat i les capacitats de cada territori.
En aquesta línia se situa la Declaració de Granada sobre «Un nou pacte territorial: l’Espanya de tots», aprovada l’any 2013. Liderada per Alfredo Pérez Rubalcaba, la proposta programàtica establia les línies mestres del PSOE per reformar la relació de les comunitats autònomes amb l’Administració central, a fi de transitar cap a un model federal en línia amb el disseny federal d’Alemanya. Entre els presidents espanyols, Pedro Sánchez és el primer que, d’ençà que és secretari general del PSOE, ha assumit el repte de transitar vers un federalisme asimètric i plurinacional. No en va, en la primera declaració que va fer per donar suport a l’acord entre el PSC i ERC, afirmà que «estem fent un pas en la federalització de l’Estat».
El pacte entre ERC i PSC per investir Salvador Illa va en aquesta línia. Per primer cop, el Govern espanyol es compromet amb una força política catalana a crear un concert econòmic per a Catalunya —el nom no fa la cosa— que ens traurà del règim comú i permetrà a l’Agència Tributària de Catalunya recaptar el 100% dels impostos que paguem els catalans. També s’acorda que Catalunya aportarà una quota de solidaritat amb la resta d’autonomies segons el ‘principi d’ordinalitat’, el qual estableix que les comunitats més riques no poden quedar per sota de la mitjana dels ingressos disponibles una vegada s’han repartit de recursos.
Malgrat les suspicàcies i els retrets d’alguns, estem davant d’una gran oportunitat per materialitzar una de les grans reivindicacions dels respectius governs catalans. Ara és l’hora de la política i de tocar de peus a terra.