En aquests articles hem anat posant de manifest la paràlisi en l’impuls a les energies renovables que ha patit Catalunya en els darrers anys. Un estancament que ha tingut la seva raó principal en la poca capacitat del Govern de la Generalitat per superar els obstacles que el procés tenia al seu davant. Les resistències localistes de determinats sectors, la ineficiència administrativa i els tripijocs d’alguns operadors dominants a l’hora de connectar les instal·lacions a la xarxa, a més d’una consciència social que encara té marge de millora sobre les bondats de l’energia verda, ens han portat a una situació d’atzucac.
Amb el nou Govern de la Generalitat que ja presideix Salvador Illa s’obre, per diversos factors, un escenari de relatiu optimisme. Perquè és un govern de tall progressista que, com a tal, ha de tenir la transició ecològica entre les seves prioritats. Perquè se suposa que és un govern que ve a posar el focus en allò dels problemes reals de la gent, i imagino que a aquestes alçades ja no queden dubtes que frenar el canvi climàtic entra dins d’aquesta categoria. I també perquè el discurs del govern a l’ombra del PSC, molt en particular el de Sílvia Paneque, que ara ja pilota la conselleria que ha de desencallar la situació, ha posat en relleu que el país no estava fent les coses bé. Veurem si el nou executiu demostra que l’optimisme estava justificat o si, com ha passat altres vegades, una cosa és fer oposició i una altra ben diferent és prendre decisions quan es governa.
Trencar la paràlisi de les energies renovables és un repte que hauria de ser prioritari a l’agenda del Govern de Salvador Illa
Com també hem anat explicant en aquests articles, el repte de les renovables és polièdric. D’una banda, s’ha d’intensificar la batalla de la narrativa, amb un Govern que defensi sense fissures el procés i la seva urgència, el que comporta una presa de decisions que no pot ser assembleària. No es tracta de fer passos enrere en la participació ciutadana, però sí de fer valdre majories que no poden ser unànimes per portar a la pràctica unes instal·lacions que reclama l’interès general, que sempre ha d’estar per sobre de visions localistes.
En aquest sentit, és positiu que l’àrea de Medi Ambient i la d’Energia hagin quedat unificades a la mateixa Conselleria de la Generalitat. Esperem que això redundi en criteris més clars i en més agilitat per tal que els projectes que entren a l’administració no hagin de passar per un laberint en el qual mai saps en quin moment quedaràs atrapat.
La lentitud administrativa és, en efecte, un dels principals esculls de la transició ecològica. La normativa estableix que quan es presenta un projecte el promotor hauria de tenir una resposta clara en un any, però aquest termini s’incompleix de manera sistemàtica, arribant a compassos d’espera de fins a quatre anys o més. Aquí tenim un primer objectiu que hauria d’estar gravat a foc a l’agenda del Govern Illa.
La digitalització d’expedients, automatitzar les comunicacions i objectivar els criteris per evitar decisions arbitràries (en particular, les que adopten alguns ajuntaments) son altres assignatures pendents que el nou Govern de la Generalitat hauria d’aprovar per assolir aquest objectiu, que és el de tots. I protegir-ho tot plegat sota l’esperat PLATER, o Pla Territorial d’Energies Renovables, per donar al repte de la transició ecològica el marc polític i legal que es mereix. Confiem que el nou govern estigui per la labor.