La vigília de Corpus, festa de l’Eucaristia, ha traspassat en César Pastor Díez, lleonès, Fill Adoptiu de Tarragona, a qui en un article publicat al Diari de Tarragona, el 3 d’abril de 2018, dia que la corporació municipal, per unanimitat de tots els grups polítics, li va atorgar la distinció, el vaig qualificar, d’’Homenot’. En César va fer de la quotidianitat, la discreció i de l’amor de la feina ben feta la naturalesa del seu itinerari vital.
Recordo com li lliscaven les llàgrimes, un matí de primavera, quan prenent un cafè a la plaça de la Font, l’Alejandro Fernández, en nom del PP, i jo mateix, d’Units per Avançar, li comunicàvem que tots els consellers de la ciutat havíem votat favorablement la proposta de considerar-lo Fill Adoptiu. Emocionat es va limitar a dir «no m’ho mereixo, només he treballat amb dignitat».
César Pastor era un home fet a si mateix, amant de la família, escrupolós amb la feina, enamorat de Déu i del gènere humà, prudent, bonhomiós, elegant administrador de les paraules... En el fons, un personatge que potser no ocuparia mai la portada dels mitjans de comunicació, però que a Tarragona formava part d’una exclusiva minoria en regressió. Basculava entre l’humanisme renaixentista i la saviesa enciclopèdica de la Il·lustració. Era un intel·lectual transversal i íntegre, allunyat del poder, amb criteri propi, de tarannà mesurat, però amb una riquesa interior que ultrapassava els estàndards de la mediocritat contemporània.
Hom el podria qualificar d’artesà de les paraules, el qual em va honorar amb la presentació del seu llibre Espigando en mis rescuerdos, feta a la sala d’actes de la Cambra de Comerç, sobreeixida de públic, el 12 de setembre de 2016.
En César excel·lia com un senyor, amb tot el que comporta aquest mot. Per als romans anomenar senyor equivalia a una forma de noblesa que s’atribuïa a qui presentava facultats que es fonamentaven en les virtuts que conduïen a l’honra i obtenien un honor públicament reconegut, motiu de dignitat, respecte i preeminència social.
El sentit de transcendència donà sentit a la vida d’en César. En el seu llibre, un llegat, ja expressava la voluntat de transcendir-se i de ser testimoni per als seus fills i nets i, òbviament, per a una societat que neda en el magma de la immediatesa.
En temps d’algoritmes i Intel·ligència Artificial ens urgeix mantenir l’esperit humanista d’una persona bonhomiosa que se sacrificà per aprendre: «cuando todos los demás se acostaban, yo me quedaba junto a ‘l’escalfapanxes’ a la luz de un candil y allí estudiaba hasta que me venía el sueño».
Descansa en pau César, que ho tens ben merescut. Si sant Pere t’insinua de revisar textos, recorda-li que per davant dels dogmes hi ha les persones.
