De dos auriculars penjants de la sala d’exposicions en surten les veus d’agricultors de la Conca de Barberà. Són testimonis de gent sàvia nodrida pel cicle de la natura. El seu missatge és molt clar i marca un únic camí per la sostenibilitat del nostre paisatge: tornar als orígens, respectar la biodiversitat amb una agricultura amb consciència ecològica i empoderar els pagesos com a veritables jardiners del territori. El Museu de la Vida Rural (MVR) de l’Espluga de Francolí s’ha convertit en un dels equipaments culturals més potents del sud de Catalunya i un autèntic pol de debat transformador i vertebrador del territori.
Quan penses en un museu del segle XXI, el MVR és un dels millors exemples que hi ha a Catalunya. Ja no n’hi ha prou amb un bon continent (edifici) i contingut (obres), sinó que cal un discurs que faci reflexionar la societat, a partir dels nous llenguatges audiovisuals, amb un constant diàleg des de la cultura i l’educació i un treball en xarxa amb els principals actors de l’entorn. El Museu de la Vida Rural va saber anticipar-se al temps i amb l’ampliació del 2009 va deixar enrere el relat eminentment etnogràfic i que caracteritza molts equipaments locals per preservar el passat. La sort del centre de l’Espluga és que la Fundació Carulla ha sabut donar-li l’ambició necessària per convertir-lo en un gran centre cultural en constant moviment per unir, passat, present i futur a partir de la sostenibilitat.
L’exposició temporal que permet tancar el recorregut pel museu és Arqueologies del paisatge, que aporta una visió contemporània a la transformació de l’entorn amb una visió crítica. La primera part és la dels testimonis d’agricultors de la zona que reivindiquen la necessitat de tornar als orígens: «Ser pagès vol dir treballar la part orgànica i realment som els jardiners de la terra. Ja fa una colla d’anys que vàrem deixar d’utilitzar herbicides, fungicides i altres productes químics perquè vàrem entendre l’agricultura d’una altra manera», explica una de les veus sorgides de l’auricular, que ens obre la porta cap a l’agricultura regenerativa: «cal donar-li a la terra lo que és de la terra i ella mateixa t’aporta coses que sempre hi havien sigut». I també tornen al passat per donar una solució de futur a un problema present, com és el dels incendis forestals: «La gent gran t’explica que abans hi havia molt roure perquè la fusta tenia un valor. Va entrar el món del plàstic i el petroli i els boscos van començar a estar bruts».
L’hort també ha anat guanyant protagonisme al museu, un espai gestionat per la Cooperativa Aresta de Santa Coloma de Queralt, coneguda per la seva tasca d’educació agroecològica, el foment del consum de proximitat i de recuperació de varietats locals. Algunes de les accions que han fet per fomentar la fertilitat del sòl de l’hort de la casa pairal de la família Carulla han estat l’encoixinat amb palla i l’airejat amb dos estris molt peculiars, com l’aixada de doble mànec i l’aixada de roda. Aquests dos productes, elaborats de formada tradicional per l’empresa de Vilanova de Bellpuig Ecoprac, han agafat un fort impuls en els últims anys.
L’Anna Garcia està a cura de l‘hort amb aquesta visió de l’agroecologia, que no és altra cosa que practicar l’agricultura que respecti la natura, la terra i les persones. «Hem incorporat aquestes dues eines perquè és una forma de fer la transició cap a l’era post hidrocarburs, que permet treballar el sòl d’una altra forma sense dependre del petroli». assegura. «La mecanització i els productes químics van portar una cultura de tenir els sòls nets, sense herbes i això ha fet molt de mal. Cal un canvi de cultura perquè s’ha perdut la fertilitat del sòl i la biodiversitat que aporten els insectes, la flora i les aus», afegeix.
Els nous corrents posen en qüestió la tradició de llaurar regularment en favor d’una coberta vegetal, on es potencia la vida del sòl i el seus nutrients. «Només hem cuidat les plantes, quan el que cal és cuidar la vida del sòl, que és el que fa créixer les plantes», conclou l’Anna Garcia.
Nascut a Guissona, porta més de mitja vida al Camp de Tarragona. Viu a Els Garidells, on té amb la família una petita explotació d’avellaners, des d’on es desplaça cada dia a treballar a Barcelona com a director comercial d’una companyia asseguradora d’àmbit català. Va començar la seva trajectòria professional al món del periodisme al Diari de Tarragona.
