Santa innocència de joventut, que mai no veu obstacles i tira pel dret sense les limitacions preventives pròpies de l’edat madura. La reflexió ens venia a tomb dimarts passat al sentir les declaracions que Koeman i Araújo oferien en vigília del Benfica-Barça de Champions. Dies enrere, l’entrenador havia comentat en públic que això era el que hi havia, referint-se a les hipotètiques precarietats d’un vestidor tan desmanegat com el club, segons ell. El veterà Piqué l’havia acompanyat en el diagnòstic. Dos dies abans, en antítesi de plantejament, el jove Ansu Fati declarava tot just reaparèixer que aquest club és el Barça i, en absoluta coherència, viu sempre obligat a guanyar en qualsevol competició on hi participi.
Com Araújo és un uruguaià de tòpic, defensa abrandat, va anar un pèl més lluny en la mostra d’orgull i autoestima, gairebé prometent que l’equip batallaria fins i tot per una Champions que sembla més llunyana que mai, si fem cas del que diuen els teòrics experts en matèria futbolística. I diem teòrics perquè la gràcia de tan peculiar món rau, precisament, en què ofereix sorpreses a dojo de manera sistemàtica. I fins aquí l’excusa del futbol, que aquest no és un text dedicat a la pilota, sinó a les lliçons que proporciona, extrapolables al món en general i a qualsevol cosa que l’observador vulgui aplicar-la en particular.
Tenim, en definitiva, una nova versió del got mig ple o mig buit. O una mostra d’allò que els psicòlegs, en l’abc bàsic de la seva professió, defensen quan asseguren que tot a la vida és segons t’ho prenguis i marxa segons els teus pensaments.
Koeman, prenem-lo com a exemple, justifica les seves limitacions i carències assegurant que d’on no n’hi ha, no pot rajar, mentre els altres, com si fossin fills del maig del 68, opten per la contemplació de la realitat demanant un impossible. O ens excusem i limitem o no posem barreres, ni cap però, ni arguments tronats que ens frenin. Dues opcions que són com la nit i el dia vitals.
La gràcia de l’exemple és que val per la situació de Tarragona, per fer una mirada sobre el panorama polític català, per revisar la gestió de Pedro Sánchez al govern de Madrid o per qualsevol afer, personal o col·lectiu, que vulgueu tractar. Acostumem a brandar la justificació castrant quan, simplement, sempre podríem optar per anar més enllà, que és l’alternativa optimista, creativa, engrescadora i tot allò que hi vulgueu afegir.
Que Tarragona, per exemple, està bruta i això us ofèn? Doncs feu-ho arribar a l’alcalde exigint-li que hi posi remei enlloc de conformar-vos i remugar a cada pas, com si aquesta xacra ja perenne fos un dogma d’impossible canvi. Que no us dóna la gana renunciar a les vostres aspiracions d’autodeterminació com a ciutadans catalans amb aspiracions a estat propi? Doncs sortiu al carrer, mobilitzeu-vos i voteu només aquells que us facin cas a la praxi, sense dir blanc i actuar en negre com fan fins ara.
Des del sofà mai no s’ha fet cap revolució, com des del bar tampoc s’ha guanyat mai cap batalla. Que el grau d’ineptitud i barra de la classe política us treu de polleguera? Aprofiteu qualsevol contingència per demostrar que la democràcia ha de ser constant, vigilant i activa parant-los els peus, amb ganes de recordar-los que el poble és sobirà i el silenci no el fa ruc, com creuen els aprofitats.
Ara que el petroli torna a estar pels núvols i ens amenacen tota mena de maldats, des de la crisi climàtica fins l’explotació políticament interessada dels recursos finibles, carregueu-vos de sobirania tant com de raons per a denunciar que aquest món no va enlloc conforme gira, gens rodó.
Mireu si es fàcil extrapolar a partir d’un exemple, es tracta només d’optar per A o per B i després, ja veurem com acaba el problema a cada moment i situació. Però almenys no ens estarem espolsant les puces de sobre sense afrontar la realitat. Lluitar o resignar-se, seguir o parar i el reguitzell de dilemes i eleccions que el lector hi vulgui afegir. O Koeman o Araújo, tots tenim la potestat de triar. Amb ells, que decideixi Laporta.
Periodista. Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.