El tarragonisme s’ha definit com un moviment ideològic, un punt de vista polític que posa Tarragona al centre; el desenvolupament de Tarragona i la seva província com objecte de les voluntats polítiques. Últimament aquest terme ha estat utilitzat pels partits, dits unionistes, per contraposar-se al control polític de Barcelona; la famosa Barcelunya. Amb la voluntat, segurament, de fragmentar una visió de Catalunya en el seu conjunt, criticant un suposat, a vegades correspost, centralisme de Barcelona respecte al conjunt del país. Segurament el fet que cap força nacionalista tingui una presència contundent a l’Ajuntament de Tarragona en sigui un bon exemple; el discurs del tarragonisme unionista hagi calat perquè no hi ha hagut un tarragonisme des de les files dels partits nacionalistes.
Germà Bel va ser molt explícit i clarivident; Catalunya sempre ha mirat cap al nord, i des de Barcelona, seu del poder polític i econòmic, s’ha menystingut sempre una visió cap al sud, potser sense mala intenció, però han deixat espai i temps per desenvolupar el discurs del tarragonisme unionista. Caldria doncs, i seria un repte de cara al futur del territori tarragoní, que des de les files dels partits nacionalistes es comencés a pensar en desenvolupar un nou tarragonisme. Un nou tarragonisme que tingués un punt de vista integrador; integrant les necessitats i voluntats del territori tarragoní, amb les necessitat, voluntats i reptes del conjunt del país. El tarragonisme unionista està tocat; criticar que Barcelona no dóna res a Tarragona; i després veure que durant quatre anys s’ha estat incapaç de treure res a Madrid ha demostrat que la demagògia , sempre, i tard o d’hora, acaba tenint un efecte búmerang.
Segurament la demarcació de Tarragona sigui una de les que tingui més recorregut en termes de creixement i de desenvolupament socioeconòmic de tot el país. El corredor del Mediterrani, les autovies que no arriben mai, el port de Tarragona i l’aeroport de Reus, la futura Àrea Metropolitana del Camp; amb Tarragona-Reus, en un primer moment, i municipis com Cambrils, Vila-seca i Valls, en una segona corona, són reptes territorials que cal controlar i gestionar per bé de tots.
Els unionistes ho saben: la trencadissa de Catalunya passa, sí o sí, per Tarragona, i si les forces nacionalistes no tenen un relat contraposat poden posar en perill el discurs global de Catalunya com a país. Cal posar-se a treballar, aprendre dels errors passats; dels partidismes i pensar en el futur del nou Estat i del Camp de Tarragona en particular.
Sense un discurs territorial potent en l’època de la globalització; amb els reptes de país que tenim i amb el centralisme centrifugador de Madrid, podem prendre moltes oportunitats de millorar la nostra qualitat de vida en un futur Estat.
