Més enllà del debat de si està justificat no portar els fills i filles a l’escola davant d’un curs tan excepcional com el que comença, cal estar atents a la deriva repressiva d’un Estat espanyol que sembla buscar, cada vegada més, la solució dels seus problemes en el dret penal. Com a comunitat educativa interpel·lada no hauríem de permetre-ho, alhora que podem demostrar que hi ha una altra manera de fer les coses.
El passat 3 de setembre els mitjans de comunicació es feien ressò –d’una forma exagerada i alarmista– del comunicat de la Fiscalia General de l’Estat sobre el possible absentisme escolar derivat de la situació de pandèmia en què els centres educatius de tot l’Estat han hagut de començar el curs.
Si es llegeix el comunicat més tranquil·lament, lluny dels titulars, la Fiscalia afirma que l’absentisme escolar és una preocupació per, tot seguit, reconèixer que no és seva la funció d’elaborar mesures que l’evitin. Per dir-ho d’alguna manera, doncs, «recorda» que, com que els centres educatius han d’aplicar els protocols establerts per les administracions educatives, l’assistència presencial de l’alumnat és una obligació ineludible per a les famílies i que en cas de desatendre’s –d’una forma «voluntària, injustificada i persistent»– podria comportar conseqüències legals.
Per situar-nos jurídicament, i entendre quines podrien ser aquestes conseqüències legals, caldrà recórrer a l’article 226 del Codi Penal que pot arribar a castigar amb penes de fins a 6 mesos de presó (o multa de 12 mesos) als qui deixin de complir els seus deures legals –en els quals s’inclou l’educació– vers les persones de les quals tinguin la pàtria potestat o la tutela. A més, el Tribunal també podria imposar la inhabilitació per a l’exercici del dret a la pàtria potestat o la tutela per un temps d’entre quatre a deu anys.
Ara bé, com ha anat perfilant la jurisprudència, aquests requisits objectius (incompliment voluntari, persistent i complet) necessiten també un requisit subjectiu que en el llenguatge jurídic es coneix com a «dol», és a dir que hi hagi una voluntat de desatenció o incompliment a l’obligació d’educar als seus fills. Per tant, almenys així ho han interpretat els tribunals, no qualsevol absentisme serà constitutiu de delicte. Per exemple, l’Audiència Provincial de Girona va absoldre, l’any passat, uns progenitors que no van portar el seu fill a l’escola durant tot un curs, ja que tenien por davant els reiterats problemes de salut que havia patit el menor. El tribunal va entendre que no hi havia una voluntat de desatenció, ja que el contacte entre l’escola i la família va ser constant, es va educar el menor a casa amb seguiment de les tasques escolars, etc.
Amb tot això no pretenc, més faltaria, justificar o atacar l’absentisme. Simplement, penso que com a comunitat educativa, o ciutadans en general, independentment del que pensem sobre el contingut de la qüestió, és a dir sobre l’absentisme, hauríem d’estar alerta davant d’accions com la de Fiscalia que criminalitza una possible resposta, encertada o no, de les famílies davant d’una situació tan excepcional.
Evidentment, desitjaríem que l’absentisme escolar no existís. Ni motivat per la Covid, ni per les desigualtats socioeconòmiques del nostre alumnat més vulnerable. Ara bé, i també evidentment, la solució a un problema social com aquest –i per extensió, a qualsevol– no serà l’amenaça del pes de la llei contra els dissidents. Cal no oblidar l’elevat preu social que suposa l’entrada en acció del dret penal, no només per als infractors sinó per a tot el seu entorn inclòs la persona menor a protegir, així com que l’efectivitat del sistema repressiu està més que qüestionada. Haver d’aplicar el dret penal, és a dir de castigar, no serà mai una solució, sinó la mostra d’un fracàs.
Ja fa dècades que persones de l’àmbit jurídic van denunciant la deriva punitiva de l’Estat espanyol. L’expansió del dret penal –l’ampliació o creació de noves accions que es consideren delictives i que abans no ho eren– i l’enduriment punitiu –l’augment de les penes associades al delicte així com del temps de compliment de les penes– són dues de les manifestacions més clares d’aquest camí. De fet, organismes jurisdiccionals d’àmbit internacional ja van alertant dels riscos de tot plegat.
No podem normalitzar, acostumar-nos, que la resposta de l’Estat –la Fiscalia n’és una de les màximes expressions– sigui criminalitzar, perseguir i empresonar les persones. Per molt que com a mestre, com a escola, com a comunitat es vulgui erradicar l’absentisme. Empresonar o multar les famílies que el permeten, no servirà de res. Aquest hauria de ser l’eix central del debat. Hem de treballar braç a braç amb les nostres famílies, no assenyalar-les. Intentar entendre, i comprendre, totes les realitats que ens envolten i ser conscient que no tothom veu el món de la mateixa manera que nosaltres.
Per acabar citant Angela Davis, històrica defensora dels drets humans i de l’abolicionisme de la cultura del càstig, en una conversa amb el filòsof Eduardo Mendieta afirmava el següent: «el encarcelamiento es la solución punitiva a toda una gama de problemas sociales que no están siendo tratados por aquellas instituciones sociales que deberían ayudar a la gente a mejorar sus vidas. En lugar de construir casas, se encierra a los vagabundos a la cárcel. En lugar de desarrollar un sistema educativo, se empuja a los analfabetos a prisión. De acuerdo con esta lógica, la prisión se convierte en una manera de hacer desaparecer a la gente con la falsa esperanza de hacer desaparecer los problemas sociales subyacentes que representa».
