Les eleccions de la Comunitat de Madrid d’aquest dimarts deixen via lliure a la política d’una Ayuso condicionada pel suport de l’extrema dreta. Uns comicis que revolucionen un tauler polític estatal on Ciutadans s’apropa a l’abisme, el PSOE es desploma, Más Madrid supera els socialistes i Pablo Iglesias deixa la política.
Les esquerres fracassen en el seu intent de sumar més suports en una cursa electoral, d’alt voltatge polític, que reconfigurarà el sistema de partits espanyol i, molt concretament, el d’unes esquerres alternatives que hauran de fer una reflexió profunda en un context d’ascens de la ultradreta populista i de retrocés en drets i llibertats.
En aquest sentit, Más Madrid és l’única força que obté un bon resultat, fent el sorpasso al PSOE i aconseguint superar àmpliament els excompanys d’un Podemos que salva els mobles però que no és suficient. Un resultat agredolç per a l’exministre i per a un partit que aspirava a un canvi i a una nova forma de fer política que, a les portes del desè aniversari del 15-M, ha quedat molt lluny de ser una realitat. La màxima de Podemos i de les candidatures del seu univers era la de fer una política al servei de la gent, obrint la participació, la decisió i el control de les institucions a la ciutadania i, així, regenerar i transformar les formes de fer política. Els codis ètics, la participació ciutadana, la no professionalització de la política, la transparència, l’assemblearisme, el treball pel bé comú, la pluralitat, els plans socials de rescat a la ciutadania i la defensa del dret a decidir de Catalunya eren els elements clau d’una formació política que volia assaltar els cels. Unes promeses que han quedat molt lluny del seu propòsit inicial en unes candidatures d’activistes que han anat topant de ple amb la realpolitik i la burocratització.
Un partit, Podemos, que continuava amb el relat del moviment dels indignats, de les Marees i de la PAH, i que plantejava la necessitat de posar les institucions al servei dels interessos de la majoria social. En aquest sentit, es volia configurar un instrument de canvi que, a la pràctica, s’ha estructurat a través de les velles formes de fer política. Canalitzant el context d’indignació, malestar i cabreig amb l’evolució de la situació política, social i econòmica, es va aconseguir guanyar ajuntaments, entrar amb força en parlaments autonòmics i, fins i tot, conformar el primer govern de coalició en l’àmbit estatal.
Des de Podemos s’han aconseguit avenços socials donant algunes respostes –en tot cas insuficients– a les necessitats bàsiques de les persones; però, el seu fracàs majúscul han estat unes polítiques de transparència, participació i democràcia interna que han portat el partit i el seu líder a una deriva autodestructiva, burocràtica i, alhora, electoralista desconnectada de les bases i, molts cops, de les lluites socials. Una deriva acompanyada de continus girs tàctics, de purgues internes, de renúncies, d’hiperlideratges, de verticalisme, de clientelisme i de menyspreu al pluralisme intern. Una situació que va provocar la marxa de molts quadres desil·lusionats, així com la ruptura del propi espai per articular nous projectes com Más Madrid, entre molts altres.
Les eleccions de Madrid han estat el darrer episodi d’un Iglesias que deixa un espai polític que necessita reconstruir-se i tornar a sumar amb la resta de les esquerres alternatives de l’Estat. Una suma per configurar –realment– una alternativa de canvi creïble capaç de posar fre a les polítiques ‘trumpistes’ de la dreta i l’extrema dreta, així com d’afrontar des de la pluralitat i la diversitat política els reptes per la justícia social, la llibertat i la democràcia real.
Jesús Gellida: Politòleg, investigador social i escriptor.
