Una qüestió jurídica preocupant, i que la pandèmia ha posat en relleu, és el de la privacitat de les nostres dades i el control digital als quals l’administració i el poder ens poden sotmetre aprofitant circumstàncies com les actuals. Segons el CIS, gairebé la pràctica totalitat dels ciutadans avalen les mesures restrictives per fer front a la crisi sanitària. Això juntament amb les diferències en la gestió de la pandèmia entre països asiàtics, com Corea del Sud o Taiwan i els del nostre àmbit europeu i occidental, on en els primers s’han fet servir tecnologies de seguiment i control individual de la població invasives de la privacitat, que han contribuït a la contenció de la pandèmia, però que són contràries a la nostra concepció social i jurídica de la llibertat individual, i de la privacitat i protecció de les nostres dades personals, i que ens du al debat i a la falsa dicotomia entre llibertat i seguretat.
L’Estat, com altres governs, ha implantat mesures de geolocalització, una llei mordassa digital, per controlar el progressiu desconfinament, per permetre estudis amb dades agregades de mobilitat, que no haurien de permetre la individualització. Compartim el criteri de la Comissió Europea, que ha recordat que, si bé són eines útils, cal que compleixin mesures de protecció de la privacitat dels usuaris. Per aquest motiu, la Comissió ha publicat una guia que estableix els requisits bàsics que haurien de complir aquestes aplicacions.
Entre les directrius establertes, la Comissió remarca que les aplicacions haurien d’oferir dades sense revelar la identitat dels usuaris o possibles afectats pel coronavirus. És a dir, les aplicacions han d’alertar els usuaris sobre si han estat a prop d’una persona infectada de coronavirus perquè es puguin fer un test o autoconfinar-se, però en cap cas haurien de fer públic el nom d’aquestes persones. En aquest sentit, qualsevol d’aquestes aplicacions ha de complir el reglament europeu de protecció de dades i privacitat. A més, recomanen que aquestes aplicacions funcionin utilitzant la tecnologia Bluetooth i no sistemes de geolocalització.
Per a la Comissió Europea és indispensable que aquestes aplicacions -que han de ser desenvolupades en col·laboració amb les autoritats sanitàries- no siguin d’ús obligatori, s’instal·lin de manera voluntària i deixin d’estar en funcionament tan bon punt s’acabi la crisi sanitària. A més, indiquen que les aplicacions dels diferents països s’han de poder utilitzar arreu d’Europa perquè els ciutadans tinguin accés a la informació encara que viatgin fora de les seves fronteres.
Les nostres dades personals, la informació sobre nosaltres que inadvertidament anem deixant rastre digital, és el nostre àmbit privat de sobirania, del qual hem d’anar agafant una major consciència. Només hem de veure que tot el negoci digital, d’eines que ens són útils, es basa en el comerç i ús de la nostra informació. No ha de ser incompatible l’ús de la tecnologia, a través dels mòbils sobretot, per obtenir informació útil i fiable per als científics, que permeti prendre decisions encertades a l’administració, amb la privacitat d’aquestes dades i que no sigui possible un control remot de les persones. Seguretat i llibertat no són excloents ni incompatibles, sinó dues cares de la mateixa moneda.
Si alguna lliçó hem d’extreure d’aquesta pandèmia és que som ciutadans, no som soldats. Els soldats actuen disciplinadament, sense criteri propi, per obediència cega i no es qüestionen les ordres rebudes. Per contra, els ciutadans actuem des de la responsabilitat individual, exercint drets fonamentals, amb consciència del bé comú, però no una consciència imposada, sinó des de la pròpia convicció i informació, i amb exigència de transparència i objectivitat dels poders públics, entesos, no des de l’autoritarisme, sinó des del concepte de servei públic sotmès al control democràtic.
*Eusebi Campdepadrós, Secretari primer del Parlament de Catalunya
