El 26 de maig de l’any vinent a Barcelona no se celebraran les votacions de les quals ha de sortir qui governi la ciutat, sinó que es produirà el desenllaç d’una batalla que ja fa temps que ha començat i que durarà fins a aquest dia.
Està en joc més noms i més maniobres que en cap altre moment de la història política catalana i tothom se situa en aquesta batalla fitant un context més ampli: Catalunya i la situació d’emergència per la qual passa el país.
De moment tenim l’actual alcaldessa i el que alguns anomenen com el més gran paracaigudista de l’escena política catalana dels darrers anys, l’exministre socialista francès Manuel Valls, que sembla que vol fer de Macron casolà, encapçalant un moviment de centredreta.
Neus Munté, que havia estat proposada pel seu partit, el PDeCAT, s’ha quedat a l’expectativa de com evolucioni l’últim invent de Puigdemont: la Crida per Barcelona, que no queda clar si l’ha d’encapçalar Ferran Mascarell o el filòsof tertulià Jordi Graupera.
Mentre ho acaben de decidir, ERC ha mogut fitxa proclamant Ernest Maragall com el seu candidat.
El més curiós del que està passant a Barcelona és que Colau, Valls i Maragall ara reivindiquen el llegat de Pasqual Maragall per a construir la Barcelona del segle XXI.
Pasqual Maragall va governar el cap i casal durant quinze anys i va liderar un projecte transformador anomenat «la ciutat metropolitana»; no era hegemònic, ja que no pretenia annexionar cap municipi de la primera corona urbana. El seu encert més gran fou buscar una excusa que li permetés transformar Barcelona i la va trobar amb els Jocs Olímpics. Els barcelonins suportaren estoicament anys d’obres i de congestions, fins que, quan ja no quedaven atletes, ni turistes, ni delegats del COI i s’aixecaren les tanques de seguretat, descobrien una ciutat nova, oberta al mar, amb rondes de circumval·lació, canvis importants a Ciutat Vella, un nou barri a la Marina, entre altres realitats. Però sobretot el que descobriren i en certa manera recuperaren fou l’orgull de pertànyer a un indret mediterrani, obert i modern.
A Maragall li feren campanya negativa durant anys en primer lloc els hotelers, que volien seguir gaudint d’un oligopoli que havia fet molt de mal a la ciutat com a centre de comerç i turisme i molt bé a les seves butxaques; també li va anar en contra el seu rival de l’altre costat de la plaça de Sant Jaume i un sector polític a l’ombra que es dedicà a fer córrer tota mena de rumors i maledicències sobre les seves addiccions. Curiosament mai li trobaren cap tres per cent de res.
Tenir un alcalde a la capital que fos com era ell: culte, amic d’alcaldes de grans ciutats del món i parlant quatre o cinc llengües, contribuïa més al reconeixement de Catalunya que el que feien alguns que encara estaven agafats a l’èpica una mica tronada de finals del XIX.
Es va retirar voluntàriament el 1997 quan va creure que ja havia fet tot el que portava al cap per a Barcelona. Home de distàncies amb el món de la comunicació, un cop a l’any dinàvem amb ell; en acabar la darrera trobada, i per sorpresa, els meus companys directors dels mitjans audiovisuals em demanaren que digués unes paraules, ja que jo era el representant de la primera ràdio que hi havia hagut a la ciutat. Me’n vaig sortir com vaig poder i, tot i ser un mal lector de poesia, li vaig recitar alguns versos de Kavafis, tot fent vots perquè el camí que emprengués fos llarg, ple d’aventures i de coneixences. M’esguardà amb mirada d’agraïment i la vista se li va anar cap al balcó, on, darrere de l’edifici de Santa Maria del Mar, s’albirava el mar del poeta.
Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.