M’encanta l’expressió anglesa ‘elephant in the room’, que vol dir literalment ‘un elefant a la sala’. És una metàfora que fa referència a una veritat incòmoda, un problema o risc obvi però que ningú vol discutir. És impossible que un elefant passi desapercebut en una habitació, així que ignorar la seua presència és una decisió activa de defugir una qüestió.
Fa un any, un banc de renom internacional va elaborar un rànquing que estimava quins serien els països més afectats pel canvi climàtic. Per fer-ho, va avaluar les vulnerabilitats de més de seixanta països davant dels efectes físics d’aquest fenomen, la resiliència dels estats enfront de fenòmens meteorològics extrems, l’exposició als riscos associats amb la transició energètica i l’habilitat de respondre al canvi climàtic.
L’Índia va encapçalar el llistat. Segons l’estudi, el canvi climàtic reduiria els ingressos per l’activitat agrícola; les creixents temperatures i la disminució de les precipitacions afectarien particularment les zones de secà.
La situació ja és prou dramàtica avui en dia, en ple estiu. Gairebé la meitat de la superfície de l’Índia pateix sequera al no haver plogut prou durant l’últim any. Els nivells d’aigua als principals embassaments no han parat de minvar durant els últims cinc mesos, abans que comencés l’estiu.
En alguns llocs d’Anantapur s’ha passat de trobar aigua a 60-70 metres de profunditat a 180Encara queden setmanes per l’arribada dels monsons i ni tan sols són bones les previsions, sembla que arribarà tard i amb menys aigua del normal.
Anantapur pateix una sequera crònica. De fet, és el segon districte més sec de l’Índia després del desert de Jaisalmer, al Rajasthan. En total, a l’Estat d’Andhra Pradesh, el 92% de les famílies rurals estan endeutades segons dades oficials i encara hi ha moltes famílies que estan intentant recuperar-se de la sequera extrema del 2016, l’any més sec dels últims trenta anys.
La falta de precipitacions fa que moltes persones depenguin exclusivament de l’aigua subterrània. Aquells agricultors que tenen terres per on passen aqüífers han perforat pous, alguns a través de subsidis i d’altres fent grans inversions. Per tal que els sortís a compte, han invertit en cultius comercials com l’arròs o les taronges, que requereixen molta més aigua que altres més resistents com els millets.
La sobreexplotació és una cadena d’esdeveniments nefastos. Els pous s’eixuguen i se’n perforen altres; o es profunditzen els existents. En alguns llocs d’Anantapur, s’ha passat de trobar aigua a 60-70 metres de profunditat a 180 metres. Per portar-la a la superfície, calen bombes d’aigua més potents i més cares, així que moltes famílies que han treballat la terra tota la vida no tenen més remei que migrar a ciutats com Bangalore, Hyderabad, Chennai o Mumbai a la recerca de treball.
Pobles fantasma
No és estrany que durant aquests mesos, alguns indrets d’Anantapur es converteixin en pobles fantasma. Molts infants han d’abandonar l’escola per acompanyar els seus pares, un cop a les metròpolis, és difícil pel Govern i les oenagés controlar la seua escolarització. La migració els exposa, a ells i als seus pares, al tràfic de persones o a les noves formes d’esclavitud moderna.
Moltes famílies que han treballat la terra tota la vida no tenen més remei que migrar a Mumbai, Bangalore, Chennai o HyderabadL’Índia està immersa en una greu crisi de l’aigua. Una crisi que s’augura que anirà a pitjor. Malgrat tot, enmig d’eleccions generals i estatals on s’estan discutint els afers de seguretat, les relacions internacionals o l’atur, cap dels principals partits polítics sembla voler abordar la manca d’aquest bé que ho impacta tot.
Sembla que l’aigua és l’elefant a la sala, és tan gros el seu pes, que és millor fer veure que no hi és.
* Periodista. Treballa des de 2015 a la Fundació Vicente Ferrer des de la seva seu a Anantapur, al sud de l’Índia. És de Móra d’Ebre, va estudiar Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili i té un màster en Periodisme Internacional per la Universitat de Cardiff (Regne Unit).