S’acumulen els aniversaris. Setanta anys de l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Vint-i-cinc anys de la inauguració de la Subdelegació del Ministeri de Defensa a Tarragona. I vint de la fi del servei militar obligatori, la mili, que va marcar a moltes generacions des de 1812. Més endavant, enderroc de la caserna General Contreras, seu del Regimiento de Infantería Badajoz 26, l’any 1995. Tancament de l’escola de sotsoficials al campament de Los Castillejos el 1994 i abandonat el 2001. Desapareguda la zona de maniobres al Catllar, on ara hi ha el centre penitenciari Mas d’Enric. Tancat l’aeròdrom militar de Reus l’any 1998, que fundat el 1935 fabricava avions quan la República, i va ser Escola de sotsoficials de l’Exèrcit de l’Aire després de la guerra civil. Reducció de personal de la Comandància Militar de Tarragona, fundada el 1980...
La mili era un món a banda que beneficiava els pobles i les viles dels voltants
Diuen que parlar de la mili significa que s’entra a la vellesa, perquè només la gent bastant gran va fer-la i pot recordar-la. Però també la van viure mares, pares i núvies d’aquells soldats obligats. Moltes famílies es van quedar uns anys sense els fills que portaven un sou a casa. Les mares van patir més de l’habitual, rentaven i recosien els uniformes, preparaven menjar per enviar els fills... Les núvies portaven una vida més retirada i avorrida que quan l’heroi venia de permís. A canvi, el regal d’una nina menys atractiva que la Nancy o la Barbie i vestida de militar, quan a l’exèrcit no hi havia dones. Les més properes es trobaven a bars de copes que volien semblar una barra americana.
Cada soldat era i és una història habitualment exagerada. Uns presumien de ser tiradors de primera. D’altres de pertànyer als cossos d’operacions especials, paracaigudistes, infants de marina, conductors de tancs, policies militars o legionaris, que eren els més llegendaris. Molts explicaven les seves aventures a les cuines. Els més discrets no deien que estaven a les oficines perquè algú els havia endollat. Els que tocaven la corneta s’anomenaven ‘turutes’. Molts pagesos eren enviats a cavalleria, a netejar les quadres o a conduir blindats com si fossin tractors. Els més privilegiats eren ordenances o xofers d’algun peix gros... I quasi ningú feia cap feina productiva, llevat de pelar patates o de treballar a la cantina o a l’economat i fer diners. Dels morts en accidents o suïcidats ningú en parlava. Només la popular ‘ràdio macuto’, especialitzada en difondre rumors. Els del servei d’informació militar escoltaven, vigilaven als sospitosos desafectes al règim i els delataven.
La mili era un món a banda que beneficiava als pobles i viles dels voltants. Comerciants, subministradors, gent que llogava habitacions, bars restaurants... Només cal veure ara com han quedat de buits i abandonats els llocs on hi havia instal·lacions militars.
A les casernes també es feien negocis i regnava la picaresca. Compra i venda de guàrdies i retens, i tràfic de marihuana, alcohol i tabac provinents d’Àfrica, Andorra, les Canàries o Portugal.
Molts pagesos eren enviats a netejar les quadres o a conduir blindats com si fossin tractors
Passats els anys, tots aquells veterans són avis ‘cebolleta’, sempre repetint batalletes d’una època que pot semblar bonica i divertida per l’única raó que gent jove, pa tou. Víctimes col·laterals, les dones i els nets farts d’avorrir-se quan avis i amics recorden allò. I si beuen una mica, desentonen cançons de la mili, escatològiques i d’un masclisme que ara conduiria al ‘cala’ (calabós). La realitat i els absurds d’aquella feina forçada s’assemblen més a les Historias de la puta mili, el còmic que dibuixava Ivà a la revista El Jueves i del qual es van fer adaptacions al teatre, cinema i televisió.
Lluny de la nostàlgia, els afortunats que van fer la mili a Tarragona van conèixer xicots i van fer amics que venien de províncies llunyanes. També van veure analfabets que aprenien a llegir, i soldats que es llicenciaven amb el carnet de camioner o trobaven feina a Telefònica i Renfe. Alguns es van casar amb tarragonines i encara hi viuen amb els fills i nets. Tots, no obstant això, tinguessin les idees que tinguessin, van aprendre i practicar alguns valors que ara no cotitzen en borsa. S’anomenaven abnegació, capacitat de resistència i de sacrifici, companyonia, disciplina... i altres manies de vells.
Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.