Apunts de la fase de negociació per a la nova investidura de Pedro Sánchez, simples pinzellades d’un observador que ratifica altre cop el pèssim estat de forma, no diem ja nivell, dels nostres representants públics, siguin de l’espectre que siguin.
Comencem amb el primer detall. Pregunten a un expresident si es reuniria amb l’homònim català a l’exili i respon irat al periodista «per qui em prens?», reacció de suposada decència davant una opció que l’escandalitza per inimaginable, un disbarat, el pitjor dels pecats. Ell, que portarà sempre el dubte d’una ics a l’esquena, fent-se el digne.
Tan rabiüda rèplica neix d’un home que assegurava, maleïda memòria, que els ex havien de comportar-se com a gerros xinesos, pura decoració, sense intervenir en la primera línia d’acció política que havien abandonat.
Llàstima, aquesta mania de recordar fil per randa què ha fet i com s’ha comportat l’home en les darreres dècades. Molt coherent amb el socialisme diguem que no ha estat, precisament. En tot cas, ha quedat com a màxim representant del declivi i brutals contradiccions d’una esquerra gairebé extinta que considera el separatisme el pitjor dels mals terrenals i fantàstica pantalla, en definitiva, que tapa tots els seus esguerros i carències.
Si cerquem un mínim de coherència en tot plegat, causa perduda. Només es tracta de poder i mantenir-lo. I de no tancar la boca malgrat que hagi passat el teu torn.
Com tampoc pot vantar-se ni tenir excusa l’actuació d’aquell altre ex que burxa constantment com un corcó, el que va tolerar un augment exponencial en els nivells de corrupció, ens va ficar de cap en una guerra tan injusta com totes i va mentir amb barra absoluta adjudicant el pitjor atemptat terrorista a qui no tocava. I ara assegura que la democràcia espanyola està en perill, defensor d’una constitució que detestava no fa tant.
Ningú ataca, però, el moll de l’os: l’amnistia és bàsica per situar el problema lluny d’una òrbita judicial repressiva que no toca quan es tracta, únicament i exclusivament, d’una qüestió política. Agreujada, subratllem-ho, per gentilesa d’un tercer expresident del govern maldestre i incapaç d’afrontar una crisi que pertanyia al seu estricte àmbit de competència.
Si parlem de les negociacions, ja comprovarem amb el temps l’incompliment gairebé assegurat dels acords presos. Una situació així fracassa per sistema si l’únic que vols consisteix a enganyar l’altra part amb tota mena de trampes i presentar la teva opció com a guanyadora davant l’opinió pública.
Al carrer Ferraz, seu del PSOE, manifestació amb visques al dictador traspassat, mobilització sense precedents que no va generar, per exemple, la reacció popular per la immensa factura del rescat bancari o les morts a les residències per pura incompetència durant la pandèmia, dues evidències d’una llista que intuïm interminable.
Entre els assistents, una expresidenta de Senat de currículum brut i corrupte. Precisament, la corrupció que ara al·lega i denúncia el cap de l’oposició, fastiguejat per haver vençut a les urnes i ser incapaç de formar aliances de govern.
Que sigui ell qui parli de corrupció quan lidera el partit que lidera resulta ben bé una presa de pèl colossal.
Per accentuar la sorpresa de l’observador, els sindicats ferroviaris aixequen la veu contra el traspàs de Rodalies i amenacen amb mobilitzacions. No se’ls ha sentit mai per reclamar que s’acabés l’impresentable espectacle dels retards, avaries i pèssim servei que tant empitjora la qualitat de vida de la ciutadania. Tampoc recorden que el traspàs ja es contemplava en l’estatut redactat fa 17 anys, abans del procés.
Ah, i quinze mil milions condonats del FLA que posen en peu de guerra bona part de l’opinió pública espanyola que oblida, per gust i memòria selectiva, les xifres del dèficit fiscal que empobreix Catalunya.
En definitiva, quin panorama per obtenir com sigui el poder i culpabilitzar sense manies l’adversari. Així, inconscients de mena, només aconsegueixen enlairar la temperatura de les animadversions i creen un clima irrespirable.
