L’any que s’acaba quedarà en la història com el de la guerra d’Ucraïna. O, per ser més precís, l’any en què el règim rus va decidir agredir el país veí, iniciant un conflicte que trasbalsaria el món. No només perquè representava reobrir els fantasmes de la Segona Guerra Mundial a Europa, sinó perquè provocava un encariment de l’energia i els aliments a escala global. Un món convalescent de la pandèmia, s’enfrontava a una nova crisi, a una nova incertesa.
I, per damunt de tot, el món s’enfrontava a un combat entre democràcia i totalitarisme. El que està en joc és transcendental pel d’avenir de la humanitat en la mesura que és un conflicte de valors: La civilització basada en la prevalença dels drets humans, en contra de l’imperi de la força, la impunitat dels crims de guerra i la deshumanització del qui consideres enemic.
Totes les alarmes estaven enceses després de la revolta del Donbass, instigada per Moscou, i l’annexió de Crimea, el 2014. Però la invasió del 24 de febrer superava tots els temors. El president de Rússia pensava en una guerra llampec, en què la fràgil democràcia ucraïnesa s’enfonsaria en hores. Va passar tot el contrari. Era com si Putin s’hagués cregut totes les mentides amb les quals havia estat intoxicant a la població russa.
Una vegada les democràcies occidentals es van refer de l’estupor inicial, va sorgir la pregunta clau: com és possible que en ple segle XXI esclati un conflicte com el d’Ucraïna. Tots els focus es van dirigir a l’autòcrata que havia donat l’ordre d’invasió. Es va començar a parlar de la ‘guerra de Putin’. Però semblava una explicació massa simple, calia anar més enllà. Calia aprofundir amb les arrels profundes que sustentaven l’agressió.
Per intentar comprendre, era necessari trobar punts de referència. I aquí és quan agafa tot el seu sentit un llibre editat fa dos anys. De petit format i només 123 pàgines. Publicat per Báltica, una modesta editorial. Porta per títol El nacionalismo ruso moderno i l’autor és José M. Faraldo, un historiador que des de fa quaranta anys investiga i escriu sobre els països de l’Est d’Europa, on hi ha viscut un temps, i dels que es confessa enamorat.
Quan la Unió Soviètica va col·lapsar l’any 1991, Occident va creure que aquell món passava a la història per sempre. Però no ha estat així, recorda Faraldo, perquè «els fragments del sistema desaparegut s’han reunit, enganxat, reordenat i han donat pas a una nova manera de veure el passat i projectar-lo cap al futur». Com?
En el seu llibre, Faraldo defensa la tesi que Vladímir Putin «és l’encarnació d’un nou tipus de nacionalisme que recupera signes i símbols del passat soviètic (bandera, himne, festivitats, però no el comunisme) i, a la vegada, crea una síntesi amb el passat tsarista».
Putin i el seu règim era molt conscient que «l’herència més profunda que l’URSS ha deixat és la de l’homo sovièticus: la identitat antropològica i profunda de sentir-se soviètics, que ara es vincula amb Rússia». Aquestes eren les brases sobre les quals Putin ha encès les flames d’un nou nacionalisme que incorpora els vessants més reaccionaries del passat de Rússia.
Així, poc més de cent anys després de la Revolució, s’imposa «un sentiment nacional que té por i fòbia davant de l’estrany, que acull un poderós impuls expansiu i imperial, trufat d’integrisme religiós i nostàlgia». Un sentiment que, com sempre passa, necessita enemics exteriors, el primer, Ucraïna. I per això en paga les conseqüències.
Quan Faraldo va escriure el seu llibre, l’any 2020, Vladímir Putin estava liderant «la revolució conservadora més potent i reeixida dels darrers cinquanta anys. Ha construït un Estat basat en els monopolis econòmics, guerres exteriors, propaganda religiosa i nacional, una retallada de drets polítics i socials, una persecució implacable i erràtica del diferent i un capitalisme salvatge i cruel, completament trucat».
La pregunta, ara, és si Vladímir Putin, encegat per un èxit que va tenir el seu zenit l’any 2014 amb l’annexió de Crimea, no ha sabut mesurar les seves forces i ha comès, amb l’atac a Ucraïna, un error fatal pels seus interessos. L’objectiu era reforçar la dictadura, però el que ha aconseguit pot representar tot el contrari. Perquè ha posat en evidència les seves debilitats; ha cohesionat als ucraïnesos, que han demostrat una heroica capacitat de resistència, i ha instaurat una segona guerra freda que es pot girar en contra de Rússia, com ja va passar amb la primera.
L’any que està a punt de començar aportarà respostes. Però moltes ja estan escrites en el llibre que es va avançar a la guerra.