De què van aquestes eleccions?
És la gran pregunta. Allò que els experts en diuen el frame: el marc mental on s’enquadra tot el que passa i es diu aquests dies. El camp on es jugarà el partit.
Així com a les basques de la setmana passada –malgrat els intents desesperats de darrera hora– hi havia consens per deixar enrere els termes que havien marcat l’històric conflicte (independència, víctimes, presos) i parlar de model de país, a Catalunya aquest consens no s’ha produït. El marc de la gestió i el model de país hi serà –no oblidem que arribem aquí després que el Hard Rock fes esclatar la legislatura– però haurà de conviure amb les cendres d’un Procés que ja només podia fer revifar l’entrada en escena de Carles Puigdemont.
O Illa o... qui?
Com en totes les eleccions, tots els candidats intenten poder dir que això és cosa de dos. De contraposar dos models i polaritzar l’electorat. N’hi ha un que estarà sí o sí a totes les travesses: Salvador Illa, el màxim favorit a totes les enquestes. De fet, si pogués escollir un superpoder, Illa voldria ser invisible. Passar el màxim desapercebut possible i que sigui ja el 13 de maig. Li costarà.
Puigdemont buscarà instal·lar la dicotomia que la tria és entre ell i el seu antagonista del PSC. Entre el «servilisme» d’un i el simbolisme de l’altre, apel·lant al seu retorn i a l’autoestima tocada de l’independentista deprimit, després d’uns quants anys de frustracions i desenganys, i buscant un efecte nostàlgic similar al que va portar a Joan Laporta de nou a la presidència del Barça. Això sí, amb el discurs adaptat. Ara el missatge ja no va de confrontació ni d’unilateralitat, sinó de qui és més fort per negociar a Madrid en nom de Catalunya.
Salvador Illa és el màxim favorit a totes les enquestes. Si pogués escollir un superpoder, Illa voldria ser invisible
I aquí és on intenta diferenciar-se d’Aragonès, el tercer en discòrdia, que busca fer-se un lloc entre un i altre. Conscient de no tenir gaires rèdits de govern per poder lluir, ho ha fiat tot a passar l’ofensiva. Com va fer Pedro Sánchez ara fa uns mesos, ha fet de la necessitat virtut i, quan tot semblava perdut, ha sortit a intentar liderar la batalla: proposant, multiplicant-se arreu i repetint que, en tot cas, seran els altres dos que s’hauran de preguntar si volen revalidar-lo com a president.
Guanyar no vol dir governar
Aquí les coses es compliquen per Salvador Illa, a qui ni una victòria folgada li garanteix arribar a la presidència. Només té un soci assequible: els Comuns. I entre els dos no sumaran majoria.
A l’altra banda, força més del mateix. La majoria independentista amb la CUP, que ha marcat el procés, és probable que no sumi. I, en el cas que ho fes, ja fa anys que s’ha demostrat impracticable.
La dimissió de Sánchez faria que el frame de les eleccions passés a ser un plebiscit sobre la seva figura
És molt probable que calgui, doncs, algun suport creuat entre blocs. Un moviment que els últims anys ja hem vist a tota la resta d’institucions, però que encara sembla una línia vermella al govern de la Generalitat. Aragonès donarà suport a un govern de Salvador Illa? Illa donarà suport a un govern independentista, ja sigui liderat per Puigdemont o per Aragonès? I si l’amenaça és fer caure el govern de Pedro Sánchez? Ningú sap les respostes a dia d’avui. Això sí, amb la boca petita tothom ja parla d’unes noves eleccions a l’octubre.
L’efecte Sánchez
La variable que ho pot fer implosionar tot. Ja ha boicotejat l’arrencada de campanya i serà així com a mínim fins dilluns, quan sortirem de dubtes amb la seva decisió. La dimissió o una qüestió de confiança al Congrés enmig de la campanya faria que el frame de les eleccions passés a ser un plebiscit sobre la seva figura.
