No és una formiga i tampoc un escarabat però deu ser una espècie que se li assembla, pensa amb el seu cervell de nena menuda. Un animal que no sap identificar però que la violenta. Continua el seu pas decidit làpida amunt, en busca de la junta. Ho veu, s’adona, que la bèstia es posarà paret endins i no és capaç d’aturar-la amb una manotada. Podria matar-la, no li seria difícil. Però no s’atreveix. I quan veu que l’agressor –perquè per ella ja és un agressor que anirà a buscar el seu iaio patern– està a punt de desaparèixer de la superfície, se’n va i plora en silenci, d’impotència per no haver-ho pogut solucionar, de tristor perquè identifica la mort amb el no-res, amb un silenci persistent, dels que reverberen sovint. I aquella vivència no l’oblidarà perquè explica molt d’una manera de ser i d’entendre la vida. I ja d’adulta la recordarà amb prou precisió, la mare arreglant les flors i algú estava de pas preguntant que què li passa a la nena. Al iaio no el va conèixer, la mort d’un i el naixement de l’altra es van creuar en el temps, hi va haver pocs dies de diferència. Però se l’ha estimat igual, com si haguessin coincidit, tot i la distància de dos móns que no es parlen.
Un passeig per les tombes
No tothom entén la mort de la mateixa manera, ni reacciona igual davant un escenari que és inequívoc: els cementiris. El Peter Ross, l’autor del llibre Una tumba con vistas, de nen jugava al cementiri. Com qui juga a la plaça del poble, era el seu lloc d’esbarjo, el jardí que li quedava més a prop. Familiaritzat des de la infància amb la terra dels morts, no és d’estranyar que li hagi trobat interès a la vida dels difunts i n’hagi sabut extreure històries i escenes interessants. «Un cementiri és un lloc on fer-se preguntes», escriu el periodista escocès. Explica que el turisme de cementiris està a l’alça però, en canvi, el que s’està perdent és «el costum de visitar i arreglar les tombes» dels éssers estimats.
Amb l’excusa de passejar entre les tombes, va narrant les gestes i les misèries que van passar en vida els qui ara jauen sota terra –que és on s’ha enterrat a molts dels qui fa referència–. No són cementiris d’edificis de nínxols, són espais on el terreny no és un problema. Els «tafófilos» –no he estat capaç de trobar el sinònim amb català– ho tindran més fumut d’aquí a un segle. Tres quartes parts dels habitants del Regne Unit que han mort, els incineren. I no totes les urnes amb cendres acaben als cementiris. Per tant, els qui tenen per afició visitar les tombes i les ciutats dels morts, hauran de conformar-se amb escenaris passats.
Lladres de cadàvers
El juny del 2018 vaig anar de vacances a Escòcia. I passejant per Edimburg vam fer cap a un cementiri. No està als afores ni aïllat. Està cèntric, és un espai públic més per als ciutadans: per llegir, per caminar, per conviure a l’aire lliure. S’explica que l’escriptora d’èxit Rowling, la mare del Harry Potter, hi anava a estirar les cames i part de les novel·les les va esrciure al cafè Elephant House que té unes finestres que tenen per vistes la bellesa de la mort. D’aquell viatge en recordo l’estada al cementiri per una història que en vaig llegir i que es detalla a Una tumba con vistas: encara hi ha tombes que estan protegides amb mortsafe, són gàbies de ferro que es col·locaven a sobre per evitar el robatori de cadàvers. Això passava abans de la Llei d’Anatomia de 1832 que va permetre que les facultats de medicina poguessin disposar dels cossos que no es reclamaven i dels que voluntàriament es donaven a la ciència. Però fins que es va firmar la llei, els anomenats «ressurreccionistes» eren els qui robaven cossos ja enterrats per vendre’ls a les universitats. Ni el fet d’enterrar la gent a gairebé dos metres de la superfície era dissuassori per a estos lladres en pro de la ciència.
Turisme de tombes
L’autor del llibre se’n va anar a Dublín (Irlanda) a buscar «El Príncep Invisible de Dublín», un escriptor de fantasmes i vampirs a qui s’atribueix ser el pare del terror modern. El va trobar, és clar, sol ser més fàcil trobar els morts que els vius. Descansa al Camí de la Monja del cementiri de Mount Jerome, a tres tombes del mur, molt a prop d’una xemeneia molt alta que hi ha. Perquè el llibre també és això, una guia per als qui vulguin fer turisme de tombes.
De l’Agatha Christie en sabíem que s’havia fet passar per desapareguda, quan va assabentar-se que l’home pretenia deixar-la per una amant més jove però no que s’havia casat en un cementiri, de fet, a l’església de St. Cuthbert, que està rodejada de tombes. I si us interessa el tema policial, a Brighton trobareu la Margaret Damer Dawson, una activista antivivisecció –contrària a l’experimentació amb animals– que a principis del segle XX la van considerar la primera dona policia. Una activista policia? Sí, els cementiris ens ensenyen, també i per sort, que els estereotips són fantasmes.
