Aquests dies d’eleccions continentals hem escoltat diverses versions de l’Himne Europeu, definit com a tal des del Consell d’Europa, el 1972, i oficialitzat per la UE, el 1985. Un encert de la política global, triar el quart moviment de la Novena de Beethoven, cinc notes sobre uns versos de Schiller, traduïts a tots els idiomes i amb versions memorables en castellà i català de memorables poetes: Pablo Neruda i Joan Maragall.
De la senzillesa broten grandeses i per a simplificar-ho encara més a la recerca de la sintonia multinacional, a la peça original li han llevat la lletra i l’himne d’Europa és només musical. L’arranjament institucional és de Herbert von Karajan, enregistrat per la Jove Orquestra de Vent de la UE, dirigida per André Reichling el 1994, i està penjada al web de la UE.
La música té un abast comunicacional d’amplitud infinita, de fet, cada oïdor pot escoltar-la a la seva manera, en funció de variables íntimes, socials, culturals o d’un moment concret. La música connota, en canvi, la paraula denota, escurça el significat, pot ser polèmica i a vegades, segons les mutacions de la història, en les claus del present fins i tot políticament incorrecta: a La Marsellesa, per exemple, ja no es canta el vers que fa referència a la ‘sang impura’, i a Salvador Espriu, el poeta nacional català que proclamava el diàleg amb Espanya, no li agradava el to bel·ligerant d’Els Segadors i en va fer una lletra nova que era tot el contrari.
L’absència de lletra potencia la universalitat sentimental, i la unanimitat cordial de posar-se la ma al cor és estadísticament més probable escoltant música que no pas certes animalades verbals de fons o de forma. Aquesta absència és potser l’èxit de l’himne espanyol, la Marcha Real, que sent una música més aviat fluixeta, una tonada molt elemental per a pifre –semblant al flautí—acompanyat de timbal, pot arribar tal qual a un Estat geogràfic en què s’hi parlen cinc llengües.
No hi ha regla sense afortunades excepcions i hi ha himnes amb lletra que han transcendit àmbits territorials: La Internacional ja va sorgir amb aquest desideràtum des del seu propi títol, i La Marsellesa va esdevenir, tot i ser ben francesa, un cant ideològic dels valors republicans.
Tant és així que, en proclamar-se la República Espanyola, el 14 d’abril de 1931, va ser oficialment himne espanyol durant quaranta-vuit hores, per un decret del Ministeri de la Guerra, abans que no fos recuperar l’ Himne de Riego, basat en una dansa tradicional de la Vall de Gistain/Chistén, al Pirineu aragonès.
‘La Marsellesa’ va esdevenir, tot i ser ben francesa, un cant ideològic dels valors republicans
La Marsellesa té totes les característiques que esdevenen himne una cançó: cantabilitat que no exigeixi giragonses vocals, lletra amb força, tonalitat generalment major i potencialitat expressiva coral. És amb tota seguretat l’himne nacional que ha tingut més versions en diferents registres: dels simfònics de Berlioz i Boulez, a les cites de Txaikovski i els Beatles. I la tremenda força d’Edith Piaf cantant-la als cafès de París durant l’ocupació nazi, mentre col·laborava amb la Resistència; la trompeta del futbolista Eric Cantona a la pel·lícula Buscant Eric, de Ken Loach; i, sense sortir de la gran pantalla, l’emotiva seqüència de Casablanca al cafè de Humphrey Bogart.
La darrera versió emotiva de La Marsellesa és la de l’organista de Notre Dame, Olivier Latry, que va donar la volta al món en interpretar-la sentidament al funeral de les víctimes dels atemptats del 13 de novembre de 2015 a París.
Esment musical especial pels himnes d’Anglaterra i Alemanya, perquè parteixen de dos grans compositors, Händel i Haydn. El God save the King evoluciona harmònicament des d’una cançó popular i Händel la fa seva amb el leitmotiv de la Sarabanda núm. 4 per a clavecí; i el motiu del Deutschlandlied és present a diverses peces de Haydn: la Missa Cellensis, el Kaiserlied i el segon moviment del Concert de l’Emperador.
Els Segadors ha tingut excel·lents partitures orquestrals i per a cors, i interpretacions per a la història com les d’Oriol Martorell. La vigent actualment és d’Antoni Ros Marbà, i va ser estrenada per l’OBC i el Cor de Cambra del Palau de la Música, la Diada de 2005.
El president Maragall em va comissionar per fer les gestions d’encàrrec, assaigs i estrena, amb una inoblidable première amb el mestre Ros Marbà presentant-li al piano de la Casa dels Canonges. El febrer de 1993, el Parlament el va legislar com a himne nacional de Catalunya i el 2006 per primer cop era considerat himne de Catalunya en el màxim rang orgànic de l’Estatut d’Autonomia. L’Estatut Maragall.