Falta encara la perspectiva que converteix els fets en història, però som en un altre moment d’especial transcendència com aquell qui no vol la cosa. Si observem les rengleres de l’independentisme, la baixa forma sostinguda en el temps sembla perpetuar-se, almenys fins que no visquem la sotragada que comportarà el retorn del president a l’exili, cas que l’amnistia en curs acabi permetent-ho.
Qui més qui menys dona el procés per liquidat, carpeta tancada. Uns posen el punt final just quan la independència va quedar suspesa, altres ho fan amb la sentència de Marchena i els tercers opten per l’arribada d’en Pere Aragonès a la presidència de la Generalitat, símbol d’una soterrada rendició.
Fos com fos, el moviment està periclitat, a l’espera d’una renovació a fons dels lideratges, segurament deures a resoldre per a les noves generacions.
Però no, al final igual resulta que no, que Espanya, així, en concepte a l’engròs, resulta tan previsible en els seus moviments que encara és capaç d’atiar les brases i reviscolar el foc a base de tossuderia.
La seva tossuderia ancestral, que prou els coneixem, i que passa avui per preferir la repressió amb evident esperit de revenja, com si es volgués una victòria encara més absoluta convertint el moviment secessionista en pura cendra d’impossible revifalla.
Amb una mica més de cap i pesquis, mira que t’ho tenien fàcil. Es tractava de traure el postprocés dels tribunals per a retornar-lo a la pura esfera política, l’àmbit que mai no hagués hagut d’abandonar. Però no. Insisteixen amb un relat que falta totalment a la realitat.
Dies enrere, veiem als populars intentant conxorxar-se amb els seus homòlegs europeus presentant l’amnistia com una insuportable vulneració de lleis, com un caprici del sàtrapa Sánchez, errada de tipus colpista que ells no toleraran, disposats com estan a fer mans i mànigues per imposar no ja justícia, sinó càstig impenitent.
Fos com fos, el moviment està periclitat, a l’espera d’una renovació a fons dels lideratges
No ens hauria d’estranyar si mantenim la memòria fresca i recordem els quatre milions llargs de signatures que Rajoy i companyia van aplegar en contra de l’últim estatut, una de les metxes de reacció que encengueren el procés.
Ara hi tornen, potser encegats de comprovar l’èxit de l’estratègia socialista, la seva habilitat per a desactivar el que queda de sedició, ben poqueta cosa, a base de certa magnanimitat i una correcta lectura de l’estat de forces de cadascú.
Veuen que l’independentisme està grogui, certificada la tradicional manca d’unitat de les forces catalanes i no cal que s’hi posin gaire, que la feina de desarticulació està pràcticament acabada. I si hi ha resurrecció, no ho dubtem pas, serà perquè l’oposició conservadora tornarà a ensopegar en la mateixa pedra per miopia absoluta.
Miopia i perquè, tot cal dir-ho, consideren que la llenya a Catalunya, així també a l’engròs com a concepte ben pràctic, acostuma a reportar-los un bon tou de vots. Ai, els instints primaris.
A la dreta ja li està bé potinejar-ho tot i avortar el naixement d’una nova època
Com allò de la separació de poders en aquest estat és pura entelèquia, fora bo que algú recomanés als jutges que no forcin tant la màquina i lliguin curt a gent com García-Castellón, l’home que pretén transformar un fenomen cívic en grup terrorista, que ja són ganes exagerades de fastiguejar.
Serà que senten nostàlgia dels beneficis que produïa aquell temps en què tot era ETA i l’esment d’aquella xacra resultava una garantia electoral segura. Creure que Tsunami Democràtic era un grup terrorista no passa d’ocurrència amb malvades intencions.
Al final, ves que no els hi surti la ràfega de trets per la culata i despertin la bèstia adormida, just quan, agradi o no, una amnistia podria resultar la cloenda a la insurrecció ja agònica, oblidar-se’n del problema una llarga temporada i obrir altres vies de negociació, centrades en dèficits fiscals, transferències de competències i molts altres aspectes que res guarden a veure amb la forta confrontació viscuda.
Resultarà que a la dreta ja li està bé potinejar-ho tot i avortar el naixement d’una nova època. Ells són més de necessitar enemics i d’enervar l’opinió pública en benefici propi.
Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.
