La periodista figuerenca Lola Cos Roget ja va comentar a la revista D’ací i d’allà (el primer magazín d’estil europeu que teníem a casa nostra) el desembre del 1930 la innecessària introducció de l’arbre de Nadal com a costum nadalenc casolà, tot reivindicant el tió com a tradició pròpia que en aquella època anava francament a la baixa.
En un article titulat ‘Interpretacions nadalenques’ fa la reflexió següent: «En algunes llars d’una no excessiva personalitat hom ha intentat introduir el costum de l’arbre de Noel, costum que en els països on tingué origen, voltat de dolces llegendes i precedit d’una tradició secular té totes les gràcies, però que ací, hem de confessar amb sinceritat, no ens diu gaire res».
A l’arbre de Nadal, encara avui quasi hegemònic, se li ha donat una factura de polidesa i distinció, que a ulls de tots aquells que volen tallar un cabell a l’aire, no tenen altres tradicions nostrades.
L’arbre de Nadal es va introduir pels volts dels anys vint de la passada centúria, sobretot a les cases benestants barcelonines, en les quals fer el pessebre representava un esforç massa feixuc i fer cagar el tió, tot i tenir foc a terra, els semblava una tradició una mica massa pagerola, evidentment dit amb tot el to despectiu possible. A bona part de França, tampoc no feien arbre. No és fins a la fi del XIX, per influència alsaciana, que s’hi introdueix.
De fet, fer cagar el tió és un costum que no es va perdre a la majoria dels pobles, però a Barcelona i ciutats que volien figurar, era un costum que a poc a poc s’anava arraconant. Sortosament s’ha recuperat, i ara a les cases hi ha tió, arbre i pessebre. Que no falti de res.
Poca gent sap que tant l’arbre com el tió representen exactament el mateix. Es tracta d’una mena de ritual antic, precristià, pel qual l’ésser humà fica a dins de casa un element clau de la natura, tot reclamant la seva força vegetativa amb tot un seguit de cerimònies. Se li demana, tot forçant-ho, que amb el retorn del sol solsticial, la natura sencera torni a ser generosa envers els humans i ens ompli de fruits i cereals i benestar per a nodrir-nos tots plegats.
Als pobles nòrdics penjaven tot de llumetes a l’arbre i ballaven i cantaven al seu voltant mentre esperaven l’arribada de sant Nicolau (que no anava mai de vermell, cosa que va inventar la Coca-cola) o de l’esperit Chriskindel, tot vestit de blanc, que els duia dolços i joguines. Després de la bondat, apareixia Nicolau el Vellós, tapat amb pells d’ós i amb la cara ennegrida, per a endur-se els xiquets que no havien fet bondat, però els pares protegien la canalla i el foragitaven.
A casa nostra el tió s’anava a buscar i/o arribava un bon dia no se sap per on i tenia la seva pròpia cerimònia. El cap de casa el beneïa amb un raget de vi blanc, perquè cagués força, se li donava menjar, s’encenia a la llar de foc (les cases que no en tenien, evidentment no ho feien, i al cap de 4 dies desapareixia) se l’embolicava amb mantes i tot seguit calia anar a buscar (en alguns llocs, fins i tot mullar) un bastó, i resar el parenostre del tió. Un cop retornats al centre de la llar cal colpejar amb contundència el representant de la natura perquè deixi anar tot el bo que ens pugui donar. Tradicionalment: torrons, neules, figues seques, confits, avellanes i ametlles garrapinyades, orellanes, i tot el que tingués a bé d’oferir.
Molt antigament, aquell bé de Déu s’aturava quan el tió deia prou tot deixant uns quants excrements de be o de mula. D’un temps ençà s’ha substituït el fet natural amb un carbó de sucre, no fos cas que caiguéssim en un excés escatològic.
Per cert, la ximpleria moderna que ara ha inventat això de les ‘tiones’, en una correcció política estúpida, que sàpiguen que aquesta absurda feminització és del tot innecessària, donat que a molts pobles del Pirineu, del tió, en diuen: la Rabassa, la Tronca o la Soca. Per tant, llegiu més, escolteu més la gent gran d’arreu, i pareu de rumiar bestieses.
Dit això: Bon Nadal a qui realment mereixi tenir-lo. No cal ser hipòcrita.
