Trepidant, una jornada històrica la que vam viure ahir al Tarraco Arena, encara fimbrejo recordant-la mentalment, com van fimbrejar tants castellers i castelleres mentre defensaven les seves construccions. La tornada a la normalitat postpandèmica va permetre ahir que l’arena recuperés el color de les camises, que, vistes a imatge de dron, semblaven la reproducció d’un globus terraqüi. I és que el que es va veure ahir és planetari, un espectacle únic i de seguiment universal, segons que anaven dient, pels missatges que rebien, els companys de la xarxa que feien l’excel·lent transmissió televisiva que s’enlaira sempre com els castells de gamma alta.
El meu cor casteller va molt repartit. És clar que els Xiquets de Vila-seca, on hi ha el meu nebot Esteve, van reforçar la pinya dels Nois de la Torre, que amb els de Berga van triomfar a Torredembarra la setmana passada, i que amb aquesta alegria no arribaria ni a la cantonada, i que ara visc a Reus, i a la colla de la ciutat hi tinc bons coneguts i amics, com ara un dels caps de colla, Joel Reche, i que el color de l’avellana sempre m’hipnotitza, però tampoc és que ahir fos el seu dia. A Tarragona, el company d’estudis de l’antiga Universitat Laboral, Luengo Massoni feia proselitisme de la Jove Xiquets de Tarragona, i per ells les meves simpaties, i a més ahir van aconseguir fer vibrar la plaça en el tram final amb aquest 2 de 9 que els ha col·locat en el quart lloc del rànquing del concurs 2022, tot i les llenyes de les dues primeres rondes. Que potent que va ser, i que bé que ho van fer tant els Xiquets de Tarragona i els Castellers de Sant Pere i Sant Pau que van fer bé de no concursar dissabte, ser valents i aixecar-se enmig dels grans. Tarragona ciutat ha d’estar ben satisfeta de tenir aquestes tres colles, els castellers i l’afició que arrosseguen i que donen ple sentit a aquest concurs que Pau Casals va impulsar el 1932 i que ahir commemorava doncs el seu 90è aniversari.
La tornada a la normalitat va permetre ahir que l’arena recuperés el color de les camises
De les colles de Barcelona, en tant que m’hi passo el dia, soc més dels de Barcelona, tot i que els de Sants, on hi ha un Botella parent d’un Botella conegut ahir els van donar un bany.
Anem cap a Valls, on les arrels carlines familiars, i coneguts vallencs de fa anys, inclosa l’eufòrica Mariona, em decanta cap a la Vella, que ahir va acabar destronada del primer lloc que tenia de l’últim concurs. És clar que les caigudes li van passar factura i que la intel·ligència i la realitat els va fer apostar per garantir el tercer lloc. Com que no soc de Valls, i no tinc enquistada la rivalitat local, animava la Joves. Perquè tinc molt bona estima pel Francesc Ramon, que va ser cap de colla i perquè està emparentat amb el bon amic Lluís Gavaldà, i, per tant (amb la Vella despenjada), ahir jo volia que guanyés la Joves. Perquè ho van fer molt i molt bé, tot i que el 3 de 10 que Sisco Benet va signar com a primer castell dels de Vilafranca va deixar el concurs molt marcat, i encara ho celebren avui i els dies que voldran.
Els felicito de cor, perquè la d’ahir va ser una jornada de les que fan afició. I ja sé que hi ha qui diu que no (començant pels terrassencs que no competeixen) que la competició desvirtua l’essència dels castells. Però sapiguem combinar una cosa amb l’altra, i estendre els valors castellers per construir i enlairar-nos, ara que n’anem tan mancats, i un dia d’aquests ja us acabaré d’explicar per quina colla veneciana em decanto.
