Durant anys el catalanisme va ser hegemònic a Catalunya. Acollia des del nacionalisme de Jordi Pujol al federalisme de Pasqual Maragall i tenia com a principal objectiu l’autogovern, però també tenia la vocació de participar en el progrés d’Espanya i la voluntat de projectar-se al món. Els Jocs Olímpics de Barcelona 92 van ser el moment culminant d’aquesta triple aspiració, i Catalunya va comptar en aquella ocasió amb la plena sintonia del conjunt d’Espanya. Va ser, possiblement, el darrer gran projecte compartit.
A partir d’aquí, la incomprensió va anar creixent i va culminar amb la segona legislatura de José María Aznar, quan el nacionalisme espanyol es va expressar «sense complexos». Com a reacció, el catalanisme va voler reescriure la relació amb Espanya i es va embarcar en la redacció d’un nou Estatut. Era el darrer intent de trobar un veritable encaix de Catalunya a Espanya. La història que va venir després la tenim molt present.
L’esperit de Barcelona 92 es va anar esvaint, i les energies van passar de la cooperació, al conflicte. Amb el resultat que tots coneixem. Però trenta anys després ens podem preguntar què en queda d’aquella utopia. Perquè, vist en perspectiva, podem afirmar que el projecte de transformar Barcelona amb l’excusa de l’organització d’uns Jocs Olímpics tenia molt d’utopia. Tant com la que ja havia viscut Barcelona amb l’Eixample.
Ildefons Cerdà va ser el visionari que va idear l’Eixample, i Pasqual Maragall qui, més de cent anys desprès, va imaginar la Barcelona del 1992. Són les dues grans transformacions sobre les quals se sustenta la ciutat actual, i sobre les quals continuen pivotant tots els debats urbanístics.
Ildefons Cerdà va projectar, a mitjans del segle XIX, una ciutat on les illes de cases només tenien dos costats edificats, i al centre hi havia un gran jardí comunitari. El Pla Cerdà recollia un cert esperit igualitari, i tenia una aportació revolucionària a l’urbanisme mundial: el xamfrà en lloc de les cantonades, per facilitar la visibilitat d’aquelles màquines (ell les va definir com a «locomotores») que aviat ocuparien els carrers.
Però el pla Cerdà es va desvirtuar molt aviat. L’especulació va acabar imposant-se i l’any 1860 les ‘autoritats’ van decidir que l’illa de cases es tanqués pels quatre costats. Després, els jardins es van convertir en magatzems, a la vegada que els edificis creixien en alçada. La pèrdua dels jardins interiors no es va compensar amb zones verdes i es va duplicar la densitat prevista per Cerdà.
Recuperar l’esperit de Cerdà va ser, precisament, un dels grans objectius de la transformació del 92. La Vila Olímpica i, en bona part, la urbanització del Poblenou, cerquen aquell Eixample original. A la vegada que la ciutat recuperava el litoral amb parcs i platges i reduïa la pressió del trànsit amb la construcció de les rondes. Va significar una gran intervenció urbanística dissenyada, gestionada i aplicada des de la perspectiva pública. Per això el projecte va ser tan transformador.
L’alcalde, Pasqual Maragall, i un equip d’urbanistes progressistes encapçalats per l’Oriol Bohigas, feien el paper de Cerdà. Però en aquesta ocasió també va sorgir la ‘reacció’, i Diagonal Mar va representar tot el contrari. El poder va recaure en empreses (dels Estats Units) i es va fer amb perspectiva privada. L’excusa, el Fòrum de les Cultures, va ser un intent nostàlgic de mantenir l’esperit del 92. Però res ja era igual.
Malgrat tot, el litoral de Barcelona és avui un dels grans pulmons per on respira una ciutat densament poblada. D’alguna forma, Barcelona 92 significava recuperar aquella utopia de Cerdà. I avui la sortida a l’horitzó del mar, als espais oberts, és una manera de combatre l’excessiva pressió que pateix l’Eixample. Per molts barcelonins i ciutadans de l’àrea metropolitana, a l’experiència de la platja i el mar s’hi arriba amb metro. Això és un dels fets més transformadors de la Barcelona 92.
Un somni, el dels Jocs Olímpics, va ajudar a fer realitat el de Cerdà. L’altre utopia, el de la cooperació, l’enteniment, la fraternitat, els projectes compartits amb la resta d’Espanya, continua pendent.
Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a
‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.