La joventut, al poder (polític i eclesiàstic)

Joan de Sagarra es va referir diumenge al candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona com «el jove Ernest Maragall». El cronista va explicar de seguida que li diu el jove Ernest Maragall «perquè és dos anys més jove que el meu amic Pasqual,  el seu germà, que alhora és tres anys menor que jo». No sé si a Ernest Maragall se’l pot adjectivar com «el jove», però allò que és inqüestionable és que té 76 anys. La joventut com a concepte és un valor generalment apreciat. El nou arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, que té 64 anys, en la seva primera homilia a la catedral, va dir que cal «rejovenir l’Església a través de l’Evangeli i el diàleg obert». A través dels bisbes pot semblar que no hi ha rejoveniment de l’Església. O sí. Jo a l’arquebisbe Planellas, que té un any menys que jo, el veig joveníssim. A partir d’ara -amb permís de Joan de Sagarra- a l’arquebisbe li diré el jove Planellas. Tornant a la política, qui ha apostat clarament per rejovenir els líders del partit és ERC. El candidat a l’alcaldia de Tarragona té 61 anys. Un petarrell. Igual que el seu homòleg a l’alcaldia de Lleida (el republicà que té més clara la vara d’alcalde), el meu amic Miquel Pueyo, amb qui vam compartir lluites primerenques per la normalització del català a Lleida. No entenc que Josep Poblet es retiri de la política amb només 62 anys, la flor de la vida.