Joan Mañé i Flaquer va ser un dels primers grans periodistes i, en certa manera, un dels inventors del periodisme modern. Una placa –manifestament millorable– recorda la casa de Torredembarra on va néixer, i uns premis l’honoren anualment amb la millor de les memòries que és la de promoure aquest nostre bellíssim ofici. Escrivim i imprimim en paper i heus ací que, quan ens volen enterrar per antics, podem reivindicar fins i tot que vam ser tan moderns com per ser pioners de l’ecologia, d’abans que l’ecologisme es configurés sociològicament i encara més com una opció política.
El paper de diari va ser un dels primers productes industrials que van admetre reciclatge. El paper de diari servia per embolicar, fins i tot en petits recipients anomenats en propietat etimològica «paperina». També es venia al drapaire, que feia la funció que ara fan els contenidors, d’intermediaris entre el consumidor domèstic i la fàbrica que el reutilitzarà. Em va impressionar molt veure com ho feia una de les indústries de paper més importants, la Papresa d’Errentería: metres cúbics de diaris en els quals encara es podien llegir actualitats recents, destinades a ser novament pàgines en blanc disposades per allotjar notícies més noves en el meravellós cicle reproductiu de la informació.
Quan el periodisme digital va irrompre amb la força doble de la novetat i la gratuïtat, els profetes de la fi del món van anunciar la mort de la premsa, condemnant el diari en paper a paper de diari fins a la consumació dels segles. L’empresa periodística va reaccionar en principi amb precipitació, fent-se la competència deslleial ella mateixa en penalitzar el producte imprès amb un cost i regalar el digital. Per fortuna, l’ecosistema de la comunicació s’ha anat posant al seu lloc, ha tornat la prudència i els que han sabut resistir ja albiren un ressorgiment. Diversos factors fan veure que el parer ha resistit per reviure. Hi ha en principi una causa primera essencial, que és la tradició de convivència mediàtica en diversos suports: la ràdio no va liquidar el diari, la televisió no va extingir la ràdio i el digital no extingirà el paper. Hi ha espais diversos per al joc múltiple, i encara més en una societat tan necessitada d’estar ben informada i cada cop de més àmbits: el digital oferirà la immediatesa short, i el paper, la reflexió i fins i tot la literatura. Hi ha un segon factor amb què els esnobs que donaven per morta la premsa no comptaven, que és la part negativa d’un producte poc rodat. Assenyalo la deficiència de control de qualitat; una cada cop més complicada dificultat de lectura, amb salts continus de bàners publicitaris, i la demanda en augment de dades personals del lector, que al final per llegir un digital haurà de passar més controls que per viatjar en avió o demanar una hipoteca.
Els esnobs maten el passat amb massa lleugeresa, però el passat sempre els sobreviu. Molts anys enrere –primers setanta del XX–, quan la policia va donar per desarticulat l’aparell de premsa dels estudiants PSUC, que feia la revista Universitat, els que vam quedar vam imprimir en una nit i distribuir en un dia el butlletí que teòricament s’havien carregat i, sobreimpressionat als titulars dels diaris legals que ens cantaven les absoltes, hi vam estampar amb lletres ben gruixudes dos versos atribuïts al Tenorio, que en realitat parteixen d’una traducció de Corneille, dirigits al director general de Seguretat: «los muertos que vos matáis gozan de buena salud». Al cap d’un any, al director general de Seguretat l’havien destituït, picàvem els originals amb una IBM d’última generació, imprimíem en òfset, i fèiem la que va ser considerada millor revista de la clandestinitat antifranquista, aconsellats pel gran Manuel Vázquez Montalbán i amb Maria Mercè Marçal de correctora de català.
El ‘Diari de Tarragona’ com a líder en la nostra demarcació és un exemple de futur, arrelat en un passat que el consolida com la capçalera més antiga d’EspanyaLa terrible pandèmia ens haurà ensenyat moltes coses en aquest ordre tan tremendament humà de la supervivència, que interessats miratges consumistes ens havien fet pensar que superàvem, emulant el pecat superlatiu de la supèrbia angèlica. Els professionals haurem après que un bon diari es pot fer amb menys costos d’infraestructura i optimitzant tots els recursos que ens ofereix la tecnologia, que cada cop ens haurem de preparar millor per fer valorar la nostra feina, i els lectors aniran recuperant l’hàbit de la lectura pausada i tangible del paper. Els diaris que han aguantat la crisi mantenint la qualitat van endavant, i la premsa de proximitat recupera també paper –amb tota la propietat de la paraula!–, en un món forassenyadament global que està rehabilitant els productes de kilòmetre zero. El Diari de Tarragona com a líder en la nostra demarcació és un exemple de futur, arrelat en un passat que el consolida com la capçalera més antiga d’Espanya. Una linotip a l’entrada evoca els orígens de la capçalera i de la professió.
Dies enrere, ensenyava a la meva neta, Andrea Figueras, el valor del periodisme escrit fent-li tocar un exemplar de 1870 del Diari de Barcelona. Li mostrava com n’era de tangible i perdurable la premsa, el plom de la linotip, que grava el paper en relleus lletra per lletra, a diferència de la reprografia digital. Aquell diari que va obrir al món un torrenc il·lustre, Joan Mañé i Flaquer que –li vaig contar– era parent dels nostres avantpassats per tots dos cognoms. El meu besavi ebenista va fer la taula de redacció d’aquell vell Brusi, que encara vaig ser a temps de veure, quan l’Antoni Coll i jo vam començar una esplèndida travessia professional de coincidències i sobretot una amistat que aquí està. A casa hi queda una col·lecció dels almanacs del Diari de Barcelona entre 1860 i 1900, i la placa que em distingeix amb el Premi Mañé i Flaquer del 2006.
* Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música. ‘ETA i nosaltres’ és el seu darrer títol.
