És cosa sabuda que l’atrocitat acompanya tota guerra. La guerra impulsa la radicalització i aquesta desencadena el sòrdid costum humà d’ocasionar danys terribles a altres humans.
Es pot citar el cas de la Guerra dels Trenta Anys (1618-48), un conflicte general europeu especialment devastador allà on es desenvolupà, que inicià el costum dels habitants d’aquest continent a massacrar-nos despietadament cada inici de segle... per ara només fins al s. XX.
Enmig els habituals actes de carnatge d’aquella guerra històrica, destaquem l’anomenat ‘glop suec’. Una tortura esgarrifosa en què es va especialitzar aquest exèrcit nòrdic, llavors una potència amb fortes apetències territorials, i que anava destinat a disminuir les ganes de lluitar a qualsevol ciutat enemiga que se’ls posava davant. La cosa consistia en immobilitzar el presoner a terra, cara amunt. Se li practicava un tall al coll que li obrís l’esòfag i amb un embut (preferentment capturat a l’enemic) s’abocava per l’orifici líquids diversos, com excrements humans o barreges de vinagre amb pebre i pólvora.
L’anomenada Guerra dels Segadors (1640-59), variant local del mateix conflicte, no va anar del tot curta en episodis de crueltat. Un exemple fins a cert punt banal, es donà ben a la vora: El 1641, quan les tropes franceses i rebels (un nacionalista en diria ‘catalanes’) es van plantar davant Constantí en la seva marxa per atacar Tarragona, el comandant reialista sabia que no tenia res a pelar. Però els francesos no els interessava embolicar-se en un atac secundari que podia endarrerir la meta principal. Així que van negociar els caps i, després d’intercanviar uns quants trets com formalitat tal com manava el costum de l’època, el Mariscal de la Motte va deixar marxar la guarnició reialista cap a Tarragona amb armes, banderes i homes... amb l’excepció de deu o dotze soldats catalans, degollats per les tropes de la Generalitat per servir amb l’enemic. Esperem que els pobres desgraciats se’ls esgorgés i prou, sense refinaments sàdics com el famós glop abans citat, però vagi vostè a saber.
En general les guerres del s. XVIII, el ‘Segle de les Llums’, van oferir menys monstruositats llevat de les inherents en les pròpies accions de combat. Com sempre, amb excepcions. Entre elles els darrers i terribles mesos a Catalunya de la guerra de Successió espanyola, durant els quals els assassinats i represàlies més o menys salvatges varen ser comuns a tot el territori. Aquest fet ha permès que qualsevol manual d’Història escolar català ens recordi com es van acarnissar els borbònics contra els pobres austriacistes.
Més encara, visiti vostè el barceloní Espai del Born i si no acaba amb els ulls humits, és que li falten entranyes de tanta barbaritat que acull. Escampats aquí allà en indrets on es donaren combats, trobarem plaques de prosa patriòtica, on es citarà la ‘repressió’ exercida pels borbònics.
Aquest gust per a recordar la salvatjada s’atura, però, quan aquesta la cometien els nostres gloriosos soldats, que també en feien, amb tanta prodigalitat com van poder. Normalment s’oculta que al Principat hi havia un bon grapat de partidaris del rei Felip V. No eren pas un reduït grup de traïdors botiflers, eren nombroses persones en no poques viles i llocs del Principat, alguns dels quals amb les armes a la mà lluitaven pel seu rei legítim. Recordi’s que vuit mil barcelonins (d’una població de trenta mil) varen haver de fugir del Cap i Casal el 1705 tan bon punt els austriacistes lliuraren la ciutat als anglesos. Ben poc i de passada, trobarem citats en els manuals escolars d’Història, que les Corts del Principat havien retut solemne jurament de fidelitat a Felip V el 1702. De manera que el canvi de bàndol en plena guerra era tècnicament i com a mínim, alta traïció.
Està clar que qualsevol nacionalisme du al codi genètic fer dir a la Història allò que li interessa. S’emfasitzen fets, períodes o personatges i es minimitzen o s’oculten d’altres menys afavoridors. D’acord. Aquestes trampes varen convertir-se en oficials en l’època romàntica, però al s. XX i XXI el costum de gastar el calé de tots en aquests sectarismes va afluixar, a mesura que els historiadors anaven construint relats més correctes i realistes del passat.
Ara la cosa només es practica a dictadures i règims similars. Amb excepcions, clar, com es comprova a la Catalunya actual, on campa una visió històrica monolítica per bé que parcial i enfocada a magnificar unes maldats atribuïdes en exclusiva contra aquells dels que, passats els segles, en podem identificar presumptes continuadors. La pega és que això dona esteroides al sectarisme i, en contextos d’una certa tensió, ajuda a desencadenar conflictes civils potencialment perillosos.
Fa no res, el govern espanyol ha decidit concedir sengles indults als anomenats ‘presos polítics’. La mesura potser ajudarà a rebaixar tensions i a obrir vies de diàleg. Tot ben necessari, cert. Però difícilment es plantejarà en aquestes previsibles i futures negociacions la revisió de la parcialitat ideològica de part en indrets com el Museu d’Història de Catalunya o l’Espai del Born. I molt menys es discutirà entorn elaborar un currículum escolar d’Història més neutral i proper a la realitat del passat conegut. Nodrit d’aquests recursos, l’independentisme institucional i els seus poderosos i ben remunerats aliats mediàtics podran seguir actuant sense obstacles de cara a mantenir o incrementar la seva legió d’adeptes.
No s’espera que en els nostres civilitzats temps l’hemisferi no-indepe dels ciutadans de Catalunya sigui sotmès al glop suec. Però de ben segur serà obsequiat amb un espanyolíssim trágala.
Gràcies, senyor Sánchez.