En vaig començar a sentir parlar deu fer vuit o nou anys. Semblava que era la nova sensació entre el públic infantil. Tothom en parlava. La moda es deia El Pot Petit i era un grup de música. Concerts per tota Catalunya, entrades que anaven amunt i avall i gent que mirava l’agenda de la banda amb temps per no perdre’s res.
Ara, per circumstàncies de la vida, em trobo precisament en plena etapa del Pot Petit, amb un nen de dos anys que aprèn a cantar cançons a un ritme enorme. I em trobo, també, que el projecte impulsat per la Jana i el Pau (alter egos de l’Helena Bagué i el Siddharta Bargas) ja està més que consolidat.
Ara, els nens i nenes aprenen els clàssics com el Sol solet o el Plou i fa sol, de la mateixa manera que ho fan amb El lleó vergonyós o L’estrella del pop. El que va néixer com un petit projecte a terres empordaneses s’ha fet gran fins que ha arribat a consolidar-se com un clàssic entre el públic infantil de casa nostra. Fins i tot tenen un programa a l’SX3, contes, samarretes i no sé quantes coses més. Em recorda al MIC, el simpàtic titella de llana que té al seu voltant un imaginari que encanta als més petits de casa. Ahir, a l’Anella Mediterrània, vam veure en directe el Pau, la Jana i la Melmelada Band, davant d’un públic familiar entregadíssim. I el meu fill va saltar, ballar, mirar, cantar i riure. Estones així fan apartar els maldecaps i carreguen piles pel que vingui.
