Ràbia, impotència i indignació

Era un dia d’alegria. Milers de catalans sortíem a passar el dia amb familiars i amics sota la tradició de menjar la mona. Però de sobte ens queia a sobre, com una llosa, una notícia esfereïdora que ens posava, de nou, els pèls de punta. Un home hauria assassinat la seva exparella a Amposta i l’hauria esquarterat. Com pot ser que hi hagi algú capaç de cometre aquestes atrocitats? Com pot ser que la societat evolucioni, però que, en canvi, hi hagi gent dins de la raça humana que pugui cometre crims així? I com pot ser que els crims masclistes continuïn acumulant xifres, arribant ja a 35 a la província de Tarragona en 21 anys? Hi ha molts interrogants. Molts. I també molta indignació, ràbia i impotència davant d’uns fets terribles. Perquè no hi ha altra paraula. L’any passat feia dues dècades de l’assassinat de la doctora Gloria Sanz, el primer crim masclista que es va comptabilitzar a la demarcació. Quasi no la coneixia, però hi vaig coincidir de manera efímera quan va venir a casa a visitar a una familiar que necessitava atenció mèdica. Avui la vull recordar. A ella i a tantes altres que l’han seguit. Ja n’hi ha prou.